twitter


La revolución tecnológica nos trajo la informatización de muchos sectores y entre ellos el de la prensa. No sólo han supuesto el cambio de la forma de trabajar y guardar documentos, el periodismo digital ha supuesto más cambios.

Las ventajas que sacamos de esta migración, de esta nueva forma de hacer periodismo, son:

-Digitalización del contenido: supone reducción de costes respecto a ediciones impresas, mejor accesibilidad y renovación constante de contenidos.

-Hipertexto: permite hacer una lectura no secuencial, así como navegar por las distintas páginas relacionadas

-Instantaneidad: posibilita conocer las noticias de última hora a tiempo real.

-Actualización: sin necesidad de atender a ediciones ni horarios, permite actualizar toda la información conforme se va generando la noticia. Se trata de una actualización simple y económica, ya que no es necesario “comprar” otro periódico para poder renovar la información.

-Personalización: existe la opción de seleccionar las distintas noticias que quieres seguir y los temas que más te interesan, personalizándote así el periódico respecto a tus gustos e intereses. Esto también lo aprovecha la publicidad, la cual enfoca sus productos dependiendo de la segmentación de los lectores. El usuario elige sus contenidos.

-Accesibilidad: es posible acceder a cualquier hora, desde cualquier lugar, y desde múltiples dispositivos de acceso (ordenador, teléfono móvil, TV, consolas de juego,…), siempre y cuando se disponga de una red telefónica que permita estar en Internet.

-Recepción mundial: cualquier publicación de Internet puede recibirla, acceder a ella, cualquier persona del mundo que tenga una conexión a la red.

-Interactividad: la evolución de las páginas web ha permitido poder interactuar con la fuente emisora. Se presenta una bidireccionalidad, rompiendo el esquema de receptor pasivo.

-Multimedia: este soporte permite sumar los tres medios masivos (televisión, radio y prensa escrita). Es un híbrido de la comunicación que ha sabido aprovechar lo mejor de cada sector. Los contenidos adquieren distintos formatos, complementándose entre ellos.

-Gratuidad: el hecho de que el acceso a la prensa digital sea totalmente gratuito (a excepción de algunas revistas de pago). Esto favorece la consulta de información.

Lo que más ha afectado a esta nueva forma de periodismo, los cambios exclusivos de este sector son:

- Inmediatez, interactividad, profundidad, personalización y actualización.

- No se lee igual, está presente una lectura no secuencial. Tampoco se escribe igual. Aunque el sistema de pirámide invertida (mucha información en los primeros párrafos y luego el desarrollo de la noticia) sigue siendo vigente en ambos soportes.

- Páginas en lugar de secciones: ahora con un solo clic en la página (sección) que quieres consultar tienes todas las noticias relacionadas, sin necesidad de pasar hojas.

- El grafismo frente a las palabras, el color frente al blanco y negro, las imágenes animadas frente a las estáticas.

- El grado de importancia ya no se mide por columnas, si no por orden de aparición.

- La enorme facilidad de buscar noticias o algún tipo de información concreta gracias a las etiquetas.

En general todos los cambios que ha comportado esta nueva variante del periodismo han sido positivos, satisfactorios para todos aquellos devoradores de información.



Por Lorena Cano Orón




Un mitjà alternatiu d'informació és un emissor d'informació independent que no constitueix una agència d'informació dels mitjans massius de comunicació organitzats com a empreses. Està compost per periodistes que treballen de forma independent, per comunicadors individuals i organitzacions socials, ecologistes, culturals i polítiques.
Pot (en ocasions) contenir informació anònima o no verificable, ni legalment autoritzada o responsable, la qual cosa és identificat com una possible debilitat en la seva credibilitat.
Si parlem del seu punt de partida, la denominació de mitjà alternatiu d'informació va començar a utilitzar-se a finals del segle XX i principis del segle XXI, per referir-se a les webs informatives de periodistes independents que comunicaven d'una forma diferent les notícies que es publicaven en els grans mitjans massius d'informació. L'origen dels mitjans alternatius està íntimament vinculat al desenvolupament d'Internet.
Mitjans i xarxes informatives com Indymedia, Diagonal, Rebelión, Tercera Información, Medio Independiente, Insurgente, Periodistas 21, Nodo50, La Haine, Kaos en la red, són significatius mitjans alternatius i autofinançats.

Inicialment els mitjans alternatius no eren accessibles a la majoria del públic, però a mesura que es van desenvolupar les tecnologies electròniques de captació, magatzematge i transmissió de dades, els mitjans alternatius van començar a comptar amb un creixent nombre de seguidors, la qual cosa ha fet que aquests mitjans de comunicació puguin donar-li l'oportunitat a petites comunitats d'exposar els seus problemes i fer-se conèixer més enllà dels seus límits geogràfics.
Aquests mitjans de comunicació alternatius solen incorporar notícies amb fotografies, links, vídeos... En algunes ocasions arriben a tindre la seua pròpia TV per internet com a alternativa a les grans cadenes i els seus informatius.

El seu funcionament recorda molt a les filosofies “wikis”, treball col·lectiu i col·laboratiu. El manteniment d’aquestes webs es realitza a partir de les donacions dels propis usuaris ja que la publicitat no està permesa en aquest tipus de mitjans.
Finalment, m’agradaria destacar la constant persecució que viuen aquests mitjans per part de les institucions i els grans mitjans de comunicació convencional. Com podeu llegir si feu click ací , l’Ajuntament de Barcelona comença a perseguir a les webs d’informació alternatives al·legant “comportaments que fan apologia al terrorisme i a la violència”.
Què penseu dels mitjans d’informació alternatius? Els utilitzeu diàriament? Són verdaderament una alternativa al periodisme de masses?
Estarem encantats de poder llegir les vostres opinions.

Per Joan Andreu Quiles



Ahir per la nit al programa “El Hormiguero” va assistir com a protagonista convidat Alberto Contador. Quan va anar avançant el programa va eixir “a la llum” el seu suposat cas de dopatge voluntari. No vaig poder evitar recordar portades de periòdics tradicionals que no vaig a mencionar que citaven en portada, després de conèixer el cas de Marta Domínguez “Marta també era mentida”, fent referència al ciclista ja mencionat.

En primer lloc, els discursos mediàtics els tenim que contemplar en l’àmbit de la serialització. La premsa escrita (tant tradicional com digital) produeix dia enrere dia i hora enrere hora un relat de llarga duració; un relat serialitzat. Però, al mateix temps s’ha de tindre present que no estem parlant de un relat, estem parlant d’un conjunt de relats en conflicte que ens remeten a les diferents marques editorials. El lector tria un periòdic determinat per que espera d’eixa marca editorial una estratègia valorativa determinada: ja siga en relació amb ETA, Gadafi, la retirada de les tropes dels EEUU o Alberto Contador.

En el cas de Gadafi sona còmic que un dictador que ha assassinat a milers de persones, sense ser rebutjat sinó mimat per la capital d’Espanya, siga ara el assassinat. Avui en dia, un mòbil es un dispositiu que millora la comunicació (sobretot si parlem de androides i periodisme digital) i les fotografies i gravacions defectuoses tenien el valor de ser gravacions no professionals en les quals trobàvem el púlpit de l’assassinat del dictador. Va aparèixer en totes les noticies i en totes las pàgines Web i va provocar expectació.


En segon lloc, fer una representació mediàtica amb pretensions de representació amb pluralitat i amb un cert grau de documentació no es possible en temps de guerra, ja que els periodistes del sector tradicional es senten amenaçats. Quan s’ofereixen aquest tipus d’imatges (mort de Gadafi) es te alguna cosa, es te a una persona abans de ser assassinada. En el model de producció d’actualitat (que no demana el ciutadà sinó la pròpia empresa) aquest tipus d’imatge o informació te un rendiment. Es mostra el seu moment, el moment de la mort. .

Per altra banda, quan es fa al·lusió a “no digital” ens referim a la comunicació que no te un cent per cent de contingut digital. La informació no es trobarà desenvolupada en un entorn digital, peró, podrà tindre contingut digital annexat. Els mitjans tradicionals constituiran un exemple d’aquestos mitjans “no digitals” mandres que el mitjans “digital” podrien fer referència als blogs. Les diferencies entre ambdues plataformes es troben ben definides i sembla que el periodisme digital es un camp més ample d’abraçar.

Amb iniciatives com Lydia system s’intenta evitar la generalització i donar pas a l’agrupació dels blogs i de les noticies colgades a les pàgines web dels periòdics tradicionals. Es porta a terme un anàlisi de cinc cents diaris del continent Americà i de milers de post colgats a cents de blogs per part de “American Association for Artificial Intelligence”.





En conclusió, i a pesar de les iniciatives portades per tal de diferenciar la comunicació digital i la no digital, els mitjans de comunicació tradicional i el periodisme digital, la base de fons continua per ser la mateixa. Es cert que amb els blogs es crea la possibilitat de difondre la informació amb major immediatesa i amb menys intermediaris; peró no sempre, ja que la publicitat finalitzarà per arrossegar a aquest “nou” periodisme. Contador i Gadafi no son casos aïllats, son conseqüència del sensacionalisme i de l’herència del “està passant, ho estàs veient”. 

Per Alejandro Montoya Molina


Són els pioners del nou món digital, apassionats de la paraula que cobren per omplir de contingut la blocosfera. Alguns, molt pocs, viuen d'això. Els bloggers professionals escriuen uns 10 articles diaris, sense parar els caps de setmana. Malgrat el ritme de treball, gairebé cap es queixa, feliços de formar part d'una emergent professió que, a més, els agrada. Hui parlarem de la professió de periodista digital dins dels blocs. Es pot viure escrivint per Internet?

A continuació totes les respostes.

Javier Penalva és un exemple a seguir i una excepció en un món on només el 5% de bloggers viu dels seus posts (articles que s'escriuen en un bloc). Els experts xifren el seu sou entre 1.000 i 2.000 euros mensuals, més suplements importants segons si els seus articles són més o menys llegits. Però la majoria no arriba a aquestes, sent el normal cobrar entre 60 i 100 euros al mes.
Penalva no només escriu: exerceix d'editor, coordinador d'editors i responsable de comunicació amb les agències de les marques i proves de productes que es ressenyen en Xataka. Aquesta pertany a Weblogs SL, la major xarxa comercial de blogs a Espanya i Europa, que agrupa 40 llocs amb 13 milions de visitants.

Fa quatre anys que Penalva viu del blogging. Percep un sou fix a partir d'un barem: "El sistema no és igual per a tots, depèn dels ingressos del bloc i el nivell d'activitat desitjat per a l'editor, en el qual no només s'explica els posts sinó també entrevistes, anàlisis de productes, vídeos". A aquest fix s'afegeix una variable segons si els seus posts estan entre els més llegits.

Aquesta forma de retribució es repeteix a les xarxes comercials de blocs importants, encara que hi ha unes altres que paguen entre 0,5 i 1 euro el post, com es comprova en les ofertes de treball de Findablogger. El fenomen dels bloggers professionals es dóna exclusivament en aquestes xarxes. Qui té un de personal pot, com a molt, aconseguir uns euros de publicitat amb Google Adsense.
Per contraoposició, trobem el bloc Diariosdefutbol que malgrat ser una referència de la blocosfera futbolística en espanyol, amb 75.000 visitants al mes, no és rendible. La raó, segons el seu creador, és que "les despeses mínimes, com pagar autònoms i gestoria, suposen una mossegada considerable als ingressos. El temps que traiem per al bloc ho dediquem a escriure, no a perseguir anunciants".

En quant als desavantatges del blogging professional podríem destacar la necessitat de generar molt contingut, desatenent la qualitat. S’escriu sempre per a Google, ja que es titula com millor indexi en el buscador.

El consultor Raúl Hernández reflexiona al seu bloc: "No parlem d'escriptors professionals sinó de joves per els qui és una forma de treure partit a un hobby amb el qual guanyen uns eurets al mes a canvi d'escriure sobre el que els agrada i obtenir una mica de fama blocosférica". Però reconeix que "en els blocs comercials la rotació de gent és molt gran perquè la retribució econòmica és escassa i el sistema funciona només si escrius un muntó, sense importar la transcendència. És l'economia de guerra: s'assumeixen costos en la mesura en què hi hagi ingressos i, si no n'hi ha, no es paga".

Gonzalo Ruiz és un exemple d'aquesta economia de guerra. Va fundar BlogsFarm Network SL en 2005, que avui és la segona xarxa comercial de blocs, amb més de 100 publicacions i 6,5 milions de visitants al mes. BlogsFarm va néixer en l'ordinador del dormitori de Ruiz, quan vivia amb els seus pares. Des de 2007 es dedica professionalment a això.

Madrileny de 26 anys i enginyer de telecomunicacions, Ruiz és soci d'altres empreses relacionades amb blocs, que afirma facturen un milió d'euros anuals: "La meva tasca és la gestió, però molts dies segueixo treballant a casa en pijama, desenvolupant aplicacions i escrivint tot tipus de posts, des d'articles de tarot, economia, ciència o motor".

En els seus inicis, "gestionava la part comercial gairebé només per correu i telèfon, per no perdre temps en reunions. Així tenia temps per a la comptabilitat de l'empresa". En les seves targetes no posava càrrec, ja que podia ser des de fundador a assistenta. "La de vegades que he agafat el telèfon posant una altra veu per fer-me passar pel meu secretari".

Hi ha qui diu anar-li molt bé, escrivint en el seu bloc personal i lluny de les xarxes comercials. Existeixen, però són una minoria, com Javier Martín, toledà i enginyer de 33 anys, qui en 2004 va obrir Loogic.com amb Ignacio de Miguel. Avui tots dos viuen de la publicitat i els treballs de consultoria que els arriben a través del bloc, especialitzat en negocis digitals.
La seva mitjana d'ingressos anuals és de 3.000 euros en publicitat, més la consultoria. Martín assegura que si no hi ha més blocs com el seu és perquè "les empreses encara no han descobert els avantatges que ofereix la xarxa per arribar a una audiència específica".

Per a Martín, els secrets per viure del blogging són tres: "Triar una temàtica que sigui possible rendibilitzar amb publicitat i de la qual entenguis; la constància, escriure tots els dies articles originals i treballats i pensar com millorar el tràfic de la web. I en tercer lloc, sigues flexible, escolta als usuaris".

Com has pogut llegir, és molt fàcil obrir un bloc i començar la teua carrera com a periodista digital. Així que no t’ho penses més i comença la teua ciberaventura, qui sap si d’aquí a uns anys serà el teu nom el que aparega en aquesta entrada.

Per Joan Andreu Quiles.




Los medios digitales no sólo están en auge, sino que aparentemente el contenido que ofrecen es mejor y más variado. Esto en un principio es bueno para el ciudadano de a pié, pero… ¿qué pasa con los medios tradicionales si empiezan a perder consumidores? ¿Acabará ganando la batalla el soporte digital al papel? ¿El nuevo periodismo conseguirá hacer desaparecer al llamado “tradicional”?

La teoría de que el papel se va a acabar no es nueva. Mucha gente cree que el periodismo digital acabará con el analógico, es decir, algo tan simple como que el nuevo periodismo aplastará al viejo y que sólo es cuestión de tiempo. Esto se lleva escuchando desde hace ya unos cuantos años, sobre todo después de la gran acogida a los medios digitales y a los medios de comunicación sociales.

No obstante, no tiene por qué ser así. El ejemplo de la informatización que se ha dado en el sector laboral ha sido increíble, hoy en día nadie imagina una empresa sin un ordenador o sin correo electrónico para contactar, pero los contratos siguen imprimiéndose y las hojas archivándose… es cierto que la informatización ha llegado… pero el papel (la prueba física) resiste.

Realmente nadie puede asegurar que los medios tradicionales van a desaparecer ni que van a durar eternamente, sin embargo, creo que aunque sí que es probable que poco a poco vayan reduciendo las tiradas, el papel seguirá existiendo.

La empresa Adage ha realizado un estudio en EEUU para poder medir el porcentaje de personas que se han pasado a lo digital dejando totalmente al margen las ediciones impresas. El resultado fue que la gran mayoría de los encuestados seguían comprando de la forma tradicional. Y lo mismo pasa con los contenidos de la radio y la televisión, que son una minoría los que las consumen por Internet, mientras que el resto no ha variado su forma de consumo.

Además, el hecho de que los usuarios de Internet puedan intervenir y volcar contenido a disposición de todos, hace que muchas personas recelen del grado de veracidad, de calidad y de exactitud de todo aquello que pueden ver por Internet, es por ello que siguen utilizando los métodos tradicionales, ya que para muchas personas constituyen un punto de vista sólido y fiable.

¿Internet supone el fin de los medios? Pues sinceramente, creo que no. Que le habrá causado pérdidas económicas y un replanteamiento del negocio, eso seguro, pero de ahí a que vayan a desaparecer, es otro mundo.


Por Lorena Cano Orón


Com afirma Philip Meyer, "Un periodista competent es un científic en exercici". Els periodistes, como els científics, busquen demostrar la realitat: observen el que els envolta, ho estudien i analitzen, per a traure les seues pròpies hipòtesis. Hui en dia, més que mai, amb l’aparició d’Internet el comportament en la xarxa esta auto inventant-se i el periodista en línea juga un paper decisiu en la definició de la comunicació en la web.

Ahir vaig anar a vore al cinema la pel·lícula “Contagio”. L’argument de la trama era ben predictible i es va presentar com un híbrid entre pel·lícula i documental que va anar agafant ritme a mesura que avançava el temps de projecció. Si parlem de periodisme digital es improbable que parlem d’aquesta pel·lícula i no parlem del personatge encarnat per Jude Law: un periodista freelance que utilitza un diari íntim en la xarxa per tal de mantindre informats als seus seguidors.


 Existeix una identificació amb determinats personatges anònims; ens identifiquem més amb un “ningú” que fa coses en televisió que amb l’aristocràcia protagonista de la premsa rosa. Resulta molt atractiva aquesta representació en la qual pareix no estar-hi present la temuda mediació o censura; l’espectador creu vore una vida anònima. Una persona corrent a la televisió es comportaria de forma més natural ja que no aniria tan arreglada. Es genera, per tant, el fals efecte de “no mediació”.

A més, aquesta situació es pot traslladar a qualsevol camp o sector de la comunicació, incloent el sector audiovisual. Si comparem l’opinió de la gent respecte al tractament d’un mateix tema mitjançant una pel·lícula o un documental la resposta seria clara: el documental com a font més fiable d’informació. No obstant aixó el documental te tant de posada en escena com una pel·lícula. En front d’aquesta lògica el espectador es decanta per la immediatesa, per la cultura del ara, de la ubiqüitat més “appleniana”.

Per altra banda, la qüestió no es dir la veritat, si no fins a quin punt el que dic sembla veritat, parlem de posada en escena, de representació. Els mecanismes discursius generen un efecte de realitat autobiogràfica més o menys intens, més o menys veritable. A la pel·lícula comentada s’evidencien aquest mecanismes discursius; el escriptor (o pseudo-escriptor concebut des de la “premsa seria”) decideix que temes promocionar, toma la decisió de posar la càmera en per tal de reflectir el seu rostre i seleccionant el seu discurs. La qüestió no es que diga la veritat (de fet al film no ho fa) si no la seua competència per a autentificar la funció autobiogràfica del seu diari íntim a Internet.

En conclusió, l’espai que ocupen els freelance al territori mediàtic de la comunicació periodística es cada vegada major. La seua presencia e importància a aquest sector s’ha vist afavorida per l’adveniment de la World Wide Web i de les noves TIC. Un blogger o freelance que pot semblar tan irritant com resulta en un primer moment de la pel·lícula l’actor Jude Law es a la vegada una icona per a milers de seguidors. La confiança que comença a generar aquesta nova branca del periodisme recorda molt a les estrelles radiofòniques dels magazine matutins espanyols. Periodisme en línea com a sinònim de credibilitat i neutralitat...en teoria. 


 Per Alejandro Montoya Molina


L'altre dia navegant per Internet vaig arribar fins a esta noticia: http://exiliadosdeextremodu.foroactivo.net/t939-la-decapitan-por-informar-en-redes-sociales-nuevo-laredo


La vaig tindre que llegir unes quantes vegades abans d'entendre el que havia passat. Una ciberperiodista
havia sigut assessinada per publicar informacions i notícies relacionades amb el crimen organitzat a través de les reds socials.

Com vegem, l'evolució dels mitjans facilita l'accés a la informació y sobre tot a la seua publicació a través de diverses eines com poden ser les xarxes socials. L'altre dia varem parlar sobre la publicació d'informació a través del Twitter (enllaç) i en aquest cas i a partir de la desgraciada notícia de l'assessinat de "La nena de Laredo" parlarem sobre les xarxes socials i la seua facilitat per a ser utilitzades com a contenidors d'informacions.

El primer punt que m'agradaria destacar és la rapidesa per a publicar informació. No és necessari esperar a que s'edite el periòdic o al directe del teu programa, directament la informació passa a la red sense ningún filtre (al igual que passava amb els blocs).
A més les xarxes socials permeten dirigir-te directament al públic potencial, són ells els que t'agreguen per a poder seguir tot allò que dius, no cal buscar-los, ells et busquen a tú.

Si analitzem Facebook veurem com aquesta xarxa social es troba preparada per a que la informació arribe directament als teus contactes. Amb les millores incorporades recentment es pot elegir la quantitat d'informació que volen veure dels nostres contactes i decidir si subscriure's a totes les seues noves notificacions. Amb aquestes novetats es possible seguir al segon les informacions que van publicant els nostres contactes. Actualment ja són molts els que utilitzen aquesta xarxa social per a informar d'allò que està passant al món. Com a exemple més recent trobem al moviment 15M que des del seu facebook anava informant al minut de tot allò que ocurria durant les manifestacions del dissabte dia 15 d'Octubre.



També es important destacar la irrupció d'aquestes xarxes socials en els mitjans de comunicació tradicionals. A través d'aquestes noves eines els mitjans retransmeteixen cada actualització i noticia important que apareix a les seues webs. És una nova forma d'informar als seus usuaris d'allò que està passant o el que serà publicat al dia següent en els diaris. Amb la utilització de les xarxes socials els mitjans poden saber aproximadament la quantitat de seguidors reals que tenen i a més, intentar aconseguir-ne de nous.
Les promocions i els concursos també són molt freqüents per tal d'aconsegir nous subscriptors que rebràn la informació publicada pel mitjà. És una nova forma de màrqueting molt efectiva, si vols promocionar el teu programa o una publicació fas un sorteig i aconsegueixes molts subscriptors sense moure ni un dit.

En quant a l'anàlisi de les eines que ens proporcionen les xarxes socials (en aquest cas Facebook) ens detindrem en les pàgines i els grups.
Les primeres estàn pensades per a ser utilitzades per les empreses comunicadores (tant grans com xicotetes) El seu funcionament gira entorn als "m'agrada" ja que amb la pulsació per part dels usuaris d'aquest botó, aquest queda automàticament subscrit a les novetats i actualitzacions d'eixa pàgina.
També en les pàgines es poden deixar comentaris i interactuar amb els usuaris i mitjans.

En quant als grups, el seu funcionament és privat (encara que també podem trobar públics) i per a entrar has de ser convidat per algún dels membres. Interiorment està dissenyat per a facilitar la comunicació entre els usuaris del grup i potenciar els fòrums de debat i  d'interacció.


Per a finalitzar aquesta entrada m'agradaria resaltar l'ús del twitter per part del programa Salvados (Vegeu la notícia completa ací). El seu presentador va aconseguir mitjançant aquesta xarxa social una entrevista amb el canditat a les eleccions nacionals A.P.Rubalcaba sent aixina la primera entrevista que es concedia a través de Twitter. Com vegem el periodisme digital no té limits.

Amb tot el que hem dit queda dibuixat el funcionament de les xarxes socials com a noves eines del periodisme digital. Els usuaris prenen la paraula en la Internet, encara que hem danar amb compte amb allò que llegim i creguem contrastant sempre la informació. Moltes vegades la xarxa ens pot jugar una mala passada però d'altres ens ajudarà a estar informats de les últimes novetats.

Per Joan Andreu Quiles


Antes de comentar la revolución que trajo consigo el hipertexto, vamos a centrarnos en su corta pero intensa historia. 

El concepto de hipertexto comenzó a desarrollarse a partir de 1939. Fue Vannevar Bush quien dio el primer paso inventando una máquina analógica que permitía el almacenamiento de información; se trataba de una herramienta capaz de “extender la memoria” (MEMEX).

En 1960, Ted Nelson, desarrolla el proyecto Xanadu (un sistema informático basado en la organización no secuencial de los textos). Es Nelson quien acaba acuñando el término “hipertexto”: “Con hipertexto entiendo una escritura no secuencial, un texto que se divide y permite al lector elegir; algo que se disfruta al máximo delante de una pantalla interactiva. El hipertexto incluye como un caso particular la escritura secuencial, y es por lo tanto la forma más general de escritura. No más limitados por la sola secuencia, con un hipertexto podemos crear nuevas formas de escritura que reflejen la estructura de aquello sobre lo que escribimos; y los lectores pueden elegir recorridos diversos según sus actitudes, o a partir de sus pensamientos, en un modo hasta ahora considerado imposible"

Poco a poco, se fueron matizando y perfeccionando estas herramientas para poder hacer posible lo que hoy llamamos “hipertexto”. Pero, ¿qué cambios drásticos supone esta herramienta en la lectura? ¿Qué tipo de “revolución” ha causado?

El hecho de que el hipertexto haya supuesto un cambio a la hora de conocer la información a través de Internet es debido a sus características:

-Dinámico e interactivo: está permanentemente en transformación. Permite al usuario poder modificar el texto.

-Flexible y actualizable: Puede cambiar visualmente (formatos) y ser actualizado sin problemas.

-Multisecuencial y multidimensional: rompe con el esquema lineal de lectura.

-Reproducción infinita: se pueden hacer tantas copias como se quieran. No se acaban las existencias.

El texto electrónico, no es sólo un cambio de soporte, puede leerse como el papel (linealmente) y de una manera multisecuencial, mediante hipervínculos que enlazan información estrechamente relacionada con nuestro texto.

El hipertexto ha dado lugar a literatura expresamente pensada para este tipo de soporte; estamos hablando de la hiperficción, que trata de implicar al lector en su recorrido, obligándole a escoger, a tomar decisiones para que él mismo vaya confeccionando la historia.

Un ejemplo de esto es la Rayuela, de Cortázar.

La hiperficción ha desarrollado dos géneros hipertextuales:

-Hiperficción explorativa: el autor permite que el lector tome algunas decisiones.

-Hiperficción constructiva: colaboración de multiples autores. Se trata de que el lector sea creativo y continúe la historia. Es una colaboración entre autor y lectores.

Pues bien, si llevamos al hipertexto al terreno del periodismo digital, podemos encontrar las ventajas que nos ha aportado esta herramienta:

-La noticia supera la limitación del papel y permite enlazar otras páginas con información relacionada para poder profundizar en el tema, así como facilitar un mejor seguimiento y comprensión de la noticia.

-El hipertexto permite hacer aclaraciones y explicaciones, igual que vincular con otras páginas que contengan la misma información pero en diversos formatos (video, audio, imágenes).

-Deja que el lector indague por sí mismo tanto como quiera y no se quede en la lectura lineal que le obligaba el papel.

No obstante, ahora mismo, no son muchos los medios que aprovechan y sacan el máximo partido al hipertexto. De hecho, en el caso español, son muy pocos los periódicos digitales que usan esta herramienta para algo más que redireccionar a otra página.

Se podría decir que una buena noticia digital sería aquella que ofrece la posibilidad de ampliarla mediante enlaces a otras noticias, documentos complementarios como fotos, audio, vídeos… y (aunque esto es mucho pedir) enlaces externos a su publicación para poder contrastar la noticia.

Los enlaces deberían estar perfectamente integrados en el cuerpo de la noticia, y no aparecer de soslayo al final.

Y como un reto para el futuro, estaría bien que al leer una noticia por internet, no sólo debería poderse leer clara e intuitivamente, sino que, contando que una noticia no suele ser un hecho aislado, podría contener una sucesión de noticias que estuvieran directamente relacionadas con el hecho tratado. Poder consultar rápidamente todas las noticias relacionadas con un mismo tema de una manera sencilla… sería una buena forma servir la información.


Por Lorena Cano Orón


El V Congrés de Periodisme en la Xarxa: Participació, Xarxes Socials i Cibermitjans, naix amb l’objectiu de debatre e intercanviar opinions entre experts del mon del ciberperiodisme i els cibermitjans. Es tracta de crear un espai de trobada comú on els professionals dels mitjans de comunicació i els experts del mon acadèmic pugen intercanviar les seues idees al voltant d’aquest fenomen.

Amb aquesta finalitat, el Departament de Periodisme II (Estructura i Tecnologies de la Informació) de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense, organitza la seua V edició del Congrés Internacional de Periodisme en la xarxa. El encontre tindrà lloc els dies quinze y setze de Novembre de 2011 amb el tema: Participació, xarxes socials i Cibermitjans com ja hem comentat anteriorment.


Els temes que es desenvoluparan en trenta dies escassos constituiran un assumpte central de gran interès i preocupació para los professionals de la informació, investigadores, estudiantes de periodisme i, especialment, per als propis mitjans de comunicació que mediten sobre la importància de la informació a través de les xarxes socials.

Segons Bru Rovira (premi Ortega i Gasset de Periodisme) “el repte en la era digital es conjugar rapidesa amb profunditat”. Amb aquest plantejament l’autor fa referència directa a la era digital; es a dir, al periodisme digital al nostre cas. Quan parla de trobar un punt intermedi entre la immediatesa de la comunicació i la necessitat de comprovar les fonts (la profunditat) parla de no perdre el contacte amb la noticia. Moltes vegades, el periodisme en la xarxa té aspectes negatius que no comentem per la fascinació que ens produeixen els pros o arguments a favor (però no significa que no es troben pressents).

Per altra banda, un altre aspecte preocupant es la possible homogeneïtzació dels continguts degut a la necessitat de publicar els continguts en el precís moment que es produeixen. Els mitjans digitals es pareixen cada vegada més ja que es dediquen a lluitar els uns amb els altres per tal de captar més finançament publicitari per tal de poder millorar continguts i audiències. Tot es troba a la xarxa i les diferencies entre periòdics digitals son quasi nul·les: únicament es tracta d’imposar un missatge ideològic propi de l’organigrama matriu. En paraules de Bru Rovira: “es va perdent pluralitat i la subjectivitat de la mirada”.


No obstant, no tot es negatiu en el camp del periodisme digital, res mes lluny de la realitat. Açò es el que es tractarà de demostrar al V Congrés de Periodisme en la xarxa a Madrid. Les principals ponències parlaran de temes d’incipient actualitat periodística com el periodisme mòbil, les aplicacions Mashups, les xarxes socials o la pervivència de periodisme de qualitat a la xarxa.

Finalment, quedeu convidats a fer un seguiment del nostre blog ja que tractarem de continuar informats al voltant d’aquest congrés i d’altres que s’anuncien en els pròxims dies.

Per Alejandro Montoya Molina


Con la revolución digital que ha traído Internet, junto con el periodismo digital, una nueva variante de éste se ha abierto camino gracias a las redes sociales, los blogs y ciertas herramientas interactivas que están al alcance de cualquiera. Estamos hablando del ciberperiodismo ciudadano.

Se trata de la participación activa de los internautas como transmisores de información; publicaciones personales y colaborativas que ofrecen su visión y sus conocimientos sobre determinados temas (tanto de generalidades como de actualidad).

Se presentan como versiones alternativas a las “institucionales”, a las fuentes de información que se definen como tal.

Esto ha sido posible gracias a la posibilidad de interactividad que ofrece Internet, donde el lector pasa de ser un mero receptor, un simple atril, a poder comentar activamente la información recibida y hasta llegar a ser un colaborador (wikis), o una fuente de información (mediante blogs, redes sociales…).

Un concepto que se suele relacionar con el periodismo ciudadano es “democratización de la información”, y es que si nos damos cuenta, esta nueva forma de participación que nos otorga Internet ha sacudido un poco al control que se ejercía de la información, quitándoles el monopolio a los medios y autoridades respectivas.

No obstante, es cierto que estas “nuevas formas de informar” no se pueden considerar como “periodismo” en su más estricto sentido, ya que realmente, lo que sucede es que lo que está haciendo una persona (sin estudios específicos para ello) es informar a la multitud de algo que “sabe” o ha presenciado. Es ya casi normal encontrar en la web una noticia que se ha cubierto a tiempo real gracias a un móvil. Pero claro… esto no es periodismo. Podemos considerarlo una variante, una faena de becarios, de ayudantes, de reivindicadores de “la verdad”… pero tampoco podemos clasificarlo como algo profesional.

Uno de los aspectos positivos que tiene el ciberperiodismo ciudadano es que la sociedad poco a poco se va involucrando más en la noticia, ahora que puede ser partícipe y dar a conocer su versión, está algo más atenta y dispuesta a entrar en acción. Se puede decir que esto ha ayudado a madurar el pensamiento crítico.

Las redes sociales tienen un papel muy importante, ya que cada vez son más las personas que las usan y que se suman a ellas. Precisamente gracias a las redes sociales, la información vuela. Se han dado casos (como la revolución de Egipto o el tema del 15M) en los que las redes sociales se han convertido en principales fuentes de información, ya fuese porque los medios institucionales no podían cubrir la noticia, o porque la información que se daba era escasa o poco rigurosa.

Para finalizar, me gustaría añadir una noticia que he encontrado y que me ha parecido curiosa: “Lanzan academia online de Facebook para periodistas”


¿Acabará compitiendo Facebook con los medios? ¿A dónde llegará la figura de “periodista”? ¿Qué consecuencias acabará trayendo el ciberperiodismo ciudadano?


Por Lorena Cano Orón


El dijous 6 d'Octubre passarà a la història com el dia en que el món va perdre a una de les persones més visionaries i futuristes de la història. Steve jobs, creador d'Apple, va morir de càncer als seus 56 anys.

Aquesta entrada, a més de seguir amb el petit homenatge al creador de la "poma", vol aconseguir estudiar l'aparició de la informació i com ha afectat el fet a través de la xarxa. Amb aquest exemple podrem observar com funciona el periodisme digital, el periodisme ciutadà i la seua gran propagació.
Durant la matinada del 6 d'Octubre es podia anar llegint tant a través de Facebook com de Twitter la notícia de la mort de Steve Jobs. Els periodistes eren persones anònimes que comunicaven allò que havien sentit en altres mitjans o treballadors d'Apple que començaven a sospitar de la fatídica notícia.

A les 2 de la matinada la notícia es confirma i automàticament la pàgina principal d'Apple mostra aquesta imatge:
La xarxa comença a bullir. A facebook es difícil vore un estat que no mencione el tema, a twitter no hi ha piulada que no vaja en direcció al fatal succés amb el hastag #thankyousteve com bandera del moviment. Els ciutadans prenen el lloc als periodistes i editen les seues pròpies conclusions i homenatges. Es podien llegir crítiques: "No era ningú, ens enganyava a tots, era una mala persona..." es podia llegir a twitter. També petits homenatges: "Apple ha perdido un visionario y un genio creativo, el mundo ha perdido un ser humano asombroso".

En tots els blogs de la xarxa la notícia és comentada i analitzada per experts, el ciberperiodisme supera les expectatives i  els especials de tots els tipus són publicats pels usuaris. Cal destacar l'especial multimèdia preparat a TVE http://www.rtve.es/noticias/muerte-steve-jobs/ És posa damunt la taula una nova forma de fer periodisme, el periodisme digital en la seua màxima expressió.
La notícia de la mort de Steve Jobs apareix a les portades de moltes planes webs que volen rebre-li un homenantge.
(portada pixar)
Gràcies al periodisme digital la notícia pot transcendir les pàgines dels periòdics. Amb un sol click poden anar a veure la biografia de Jobs, buscar imatges seues o fer com molts usuaris i recordar les paraules que digué en la universitat de Stanford en 2005.
Els hipervincles i enllaços canvien la nostra forma de llegir i pensar en les notícies. La xarxa ens habilita infinitats de possibilitats per obtindre la nostra notícia personalitzada. Es trenca la seqüencialització del periodisme clàssic i a més, apareix una gran interactivitat, llegir una notícia pot ser molt paregut a jugar a un videojoc. Disposem al nostre abast tots els suports tecnològics que pugam imaginar: Vídeo, àudio, text, fotos, jocs...

També, cal destacar la gran rapidesa de la red que va permetre l'expansió de la noticia així com la publicació de totes les dades referents al succés. En contraposició a aquesta característica de la xarxa, trobem la revista Times que va tindre que parar les sues màquines per editar un número especial de la seua revista referent a Steve Jobs però que fins dies més tard no va poder ser publicada. La red ens permet informar en el mateix moment dels successos.

La dimensió del ciberperiodisme és tan gran que la família de Steve Jobs va publicar en la Internet la nota oficial confirmat la seua mort.
Si voleu més informació sobre totes les accions i homenatges que podem trobar en la web podeu anar ací.

Com hem pogut observar, el periodisme digital no té fronteres i cada vegada ens sorprèn més fins a on pot arribar. Cal estar atents i seguir aquesta expansió imparable.
Si voleu ampliar la informació podeu fer click ací http://www.vilaweb.cat/noticia/3936638/20111009/steve-jobs-100-portades.html

Per Joan Andreu Quiles




Steve Jobs ha mort. Premsa, cine, ràdio, Internet...tots els formats comunicatius a la vegada s’han fet eco de la noticia. Que el fundador de la companyia estatunidenca de electrònica ja no es trobe entre nosaltres constitueix una mostra del poder del periodisme digital. Parlar des dels mitjans de comunicació digitals de la pròpia comunicació digital. A pesar de la dubtosa patent del Ipad i de la glorificació portada al extrem d’aquest personatge es indubtable que hui en dia Steve Jobs es sinònim de comunicació.

Des de la maquina d’escriure no s’havia experimentat la mateixa sensació al mon del periodisme que amb l’arribada de les tablets. Si parlem de periodisme digital tenim que fer una referència obligada a aquests dispositius que ja s’han convertit en una ferramenta fonamental en el camp del periodisme i, específicament, en el camp del periodisme digital.

Per una banda tenim la possibilitat de modificar imatges i punxar-les a la web en qüestió de segons. Mitjançant la utilització de determinades aplicacions els periodistes tindran la possibilitat de agilitzar el seu treball. Ja no serà necessari editar imatges a la redacció, podrem editar-les al mateix temps que les hem realitzades. Podrem tomar notes, connectar-nos a les xarxes socials, vore diapositives e inclòs, convertir la nostra tablet en una gravadora digital. Tindre una tablet significa tindre un ordinador en miniatura que permetrà que el periodisme digital siga més actual (si es pot). La companyia Apple anomenaria a açò: ubiqüitat.

Per altra banda no es pot atribuir a una companyia ni a una persona l’èxit del periodisme digital. Una persona no porta a termini una evolució tecnològica com aquesta, més sabent de la seua condició física. Altres companyies com Samsung també han desenvolupat aquesta idea de la tablet i la lluita entre ambdues companyies afavoreix el mercat, i per tant, afavoreix el periodisme digital. Tothom s’esforça per crear un producte més competitiu, més comunicatiu. Si parlem de comunicació no interessa conèixer qui va copiar a qui o qui va ser l’autor de la idea; el més important es LA idea.


En conclusió, aquestos dispositius anomenats tablets en anglès i amb la corresponent traducció com a “tabletes” al nostre idioma han marcat un abans i un desprès en el periodisme digital. No tan sols en el periodisme digital, si no en tots els àmbits de la comunicació digital. Un home com Steve Jobs no pot fer tota la feina que es requereix per a desenvolupar un aparell com aquest. Però, es va encarregar de lluitar per una idea i va ser el pare fundador del que avui es l’empresa electrònica amb major cotització al mon. No sabem si voluntària o involuntàriament, Steve Jobs sempre serà sinònim de comunicació.

Per Alejandro Montoya Molina



Navegant per Internet he trobat una llista dels 7 mites que és tenen sobre el periodisme digital. Crec que és interessant parar-se a pensar i reflexionar. Però abans de tot, que entren els mites:

1.El periodista està en perill per el periodisme col·laboratiu.
2.En el ciberperiodisme hi ha més independència que en altres mitjans.
3.No hi ha espai per a grans reportatges.
4.Quan més ràpid es publique la informació, millor.
5.Els errors deguts a les presses són permesos.
6.La barra de desplaçament perjudica la lectura.
7.Es necessàri ficar moltes imatges per a interessar al lector.
(Extrets d’ací)

Primer de tot, cal recordar que els mitjans de comunicació en Internet es troben constantment en evolució, buscant un llenguatge propi i noves formes de comunicar. Com hem vist en anteriors entrades la red 2.0 permet l’aparició de un nou tipus de periodisme i de professional adaptant-se a les necessitats que té la societat connectada a la xarxa.

El periodista, des del meu punt de vista, no es troba amenaçat pel periodisme col·laboratiu, jo crec que és just al contrari. La col·laboració que permet la xarxa activa una nova forma de crear notícies amb més punts de vista, notícies plurals. També la col·laboració entre els distints professionals de la xarxa facilita poder tindre informacions de primera mà i no necessitar agències d’informació o intermediaris que poden provocar interferències.

El segon mite és un poc més complicat de desenvolupar. En les bases del periodisme ciutadà (ciberperiodisme) es troba la independència editorial, en Internet cadascú pot dir allò que li vinga en gana sense que ningú puga evitar-ho. Amb els blocs, un ciutadà pot tindre un espai a la xarxa per informar o contar el que li passa pel cap o transmetre informacions sobre un tema determinat.

També, cal destacar que poc a poc trobem més empreses de blocs que mediatitzen als seus col·laboradors o que directament contracten a aquelles persones que volen que escriguen. Aquesta nova faceta de negoci va desmuntant poc a poc el segon mite. Com a exemple trobem l’empresa corporativa de blocs http://www.weblogssl.com/

El tercer mite és fàcilment desmuntable. Sols cal buscar al Google sobre algun tema específic i podrem vore la quantitat de grans reportatges que troben a la xarxa. Amb l’arribada del periodisme 2.0 els reportatges evolucionen per a incorporar, vídeos, imatges, text, hipervincles, àudio... Personalment, Internet és el mitjà perfecte per als grans reportatges.

El següent mite fa referència a la velocitat en la publicació de la informació. Tots sabem que una de les característiques de la red és la seua facilitat i rapidesa a l’hora de publicar la informació. És clar que a Internet la informació es publica de manera molt més ràpida i sense passar per cap filtre, per això, en moltes ocasions la informació de Internet no és verdadera i cal contrastar molt abans de creure una notícia de la red. Aquest punt es troba molt més desenvolupat en la tercera entrada d’aquest bloc (ací).

El quint mite es una qüestió de gustos però personalment crec que el e-lector és igual o més exigent que el lector tradicional de pensa. Les faltes i els errors són durament recriminats als comentaris de les edicions i a més, si vegem que no s’escriu com cal o hi ha molts errors busquem ràpidament un nou bloc.

El mite sobre la barra de desplaçament queda automàticament descartat ja que vosaltres mateixa esteu llegint aquesta entrada utilitzant-la.

El setè mite no és del tot correcte. Si que és veritat que si aportem imatges a la nostra entrada o notícia el lector tindrà més curiositat i es sentirà més atret per ella, però també cal recordar que si fiquem un nombre excessiu d’imatges farem que el lector no puga concentrar-se en la informació i busque una altra font.

I vosaltres que en penseu sobre aquests mites? Realitat o ficció?

Per Joan Andreu Quiles