twitter



La batalla està servida damunt de la taula, el periodisme tradicional ha de lluitar contra el seu germà digital per a seguir sent una de les fonts informatives més importants dels ciutadans. A continuació exposarem una comparativa entre les dos pràctiques periodístiques intentant profunditzar en els aspectes que positius i negatius de cada un.

Com a exemple il·lustratiu utilitzarem la mateixa noticia en paper i digital. Avant amb les noticies.


A simple vista pot parèixer que la notícia en paper aporta més informació que la digital. Si ens fixem bé, veurem com la única diferència aparent és la major quantitat de fotografies en la versió de paper, encara que si observem la plana digital veurem com la galeria de fotos sobre la manifestació i el moviment supera a la versió en paper.
Amb aquest punt vegem una de les diferències més notables entre les dos pràctiques. Encara que el text siga el mateix en los dues versions, la interactivitat que ens dona la versió digital (amb dues galeries per a poder vore totes les fotografies realitzades sobre la manifestació i el moviment) no es pot trobar en la versió en paper. En aquesta última ens hem de conformar en allò que tenim davant dels nostres ulls, no podem ampliar la informació ni buscar més material. Per tant, podem dir que el periodisme tradicional és limitat i estàtic.

També relacionat amb la interacció trobem els diversos apartats del periòdic que ens permeten anar directament a la notícia que ens interessa així com el buscador que ens facilita la troballa de la informació que busquem.

Els hipervincles que observem en la versió digital trenquen amb la linealitat de la versió en paper, ens trobem davant de la hipermèdia (terme amb el que es designa un conjunt de mètodes o procediments per a escriure, dissenyar o composar continguts que tinguen text, vídeo, àudio, mapes o altres medis, i que a més, tinga la possibilitat de interactuar amb els usuaris).
La noticia no es llig des del principi fins el final ja que a meitat de la lectura podem clicar en els links per anar a una nova notícia relacionada amb el que estem llegint, vore fotografies il·lustratives d’allò que es diu o simplement anar a un bloc especialitzat sobre el tema.
 Com vegem les possibilitats són infinites, no hi ha límits per al periodisme digital.

Una altra de les característiques diferenciadores de les dos pràctiques és la periodicitat de les publicacions. Mentre que la versió digital és immediata, no ha d’esperar a que es publique el periòdic per a que la informació siga llegida pels lectors, la versió en paper és diària. No podem emetre eixa notícia fins el dia següent quan ix la publicació escrita, una vegada tancada la redacció no es pot modificar ni afegir ninguna noticia. En aquest punt podem observar el gran avantatge del periodisme digital en front al tradicional. També, cal destacar que aquesta rapidesa a l’hora de publicar informació pot dur al mitjà a publicar notícies equivocades i per això és fa necessària la capacitat del lector per a contrastar la informació.

La consulta de la informació també és un punt divergent en els dos suports. Mentre que el digital pot ser consultat des de qualsevol punt del món (sols és necessària una connexió a Internet), la premsa escrita sols pot ser consultada si comprem el seu exemplar en un quiosc, limitant el seu camp d’acció.  La diferència entre gratuït (en la seua major part) de la premsa digital i de pagament (la premsa tradicional) és molt notable per als lectors.

El suport de lectura també canvia radicalment en els dos casos, mentre que en el digital ha de ser una pantalla electrònica (tablet, ordinador...) en la premsa escrita és el paper. En aquesta característica és on o crec que radica el principal punt en contra del periodisme digital. El paper és un suport molt més adient per a la lectura que les pantalles, la visió es cansa molt menys i és més còmode per als lectors. També, la versió en paper ens permet saber el final de la noticia i la quantitat de notícies que han passat en cada secció, en canvi, el periòdic digital no pot reflectir quantes notícies hi ha en cada apartat ja que es troba en constant canvi.

Finalment, la interacció amb els usuaris que s’afegeix en les pàgines webs dels diaris amb la capacitat d’enviar correus a la redacció i de deixar missatges i comentaris sobre les notícies que es publiquen és totalment impensable en la premsa escrita. Aquesta és limita a l’enviament de cartes escrites incapaces de competir amb la rapidesa dels mitjans digitals.
 Com hem pogut observar, el futur de la premsa tradicional es troba actualment en l’aire encara que des del meu punt de vista continuarà existint com a mitjà de masses per molt que les seues vendes es troben en decadència últimament.
Per si vos interessa aquesta qüestió, vos deixe un enllaç a un article prou interessant sobre el futur de la premsa escrita a partir de la seua comparativa amb la premsa digital.


Per Joan Andreu Quiles



Una buena clave para fidelizar a la audiencia es ser diferente. En Internet hay muchas webs, muchos contenidos, pero lo que importa es destacar entre todos ellos.

Los contenidos especializados son los que están más prestigiados, más visitados y los que consiguen consumidores fieles. Es por ello que este tipo de páginas son las que consiguen inversores.

Los portales especialistas enfocados a sectores específicos son propicios a conseguir más y más visitantes e inversores. Los proveedores buscan aquellas páginas webs que sean capaces de atraer al mayor número de audiencia, así como aquellas que tienen un target concreto definido.

No obstante, en un medio en el que son miles las compañías que se dedican a informar y a especializarse, en el que todo es gratis, es muy difícil sacar beneficios. Por lo que algo fundamental para todas las webs es atraer audiencia, y lo más importante, mantenerla. Ya que para muchas webs la publicidad es la única fuente de ingreso y los publicistas apuestan en las webs dependiendo del tráfico que generen.

¿Qué se puede hacer para fidelizar a los usuarios?

Lo primero es que los contenidos sean de calidad, no vale la información de relleno, de forma que los usuarios no puedan encontrar en otra web lo que hay en la nuestra para que tenga la necesidad de volver a consultarla.

También es fundamental la organización de los contenidos, el cuidado del diseño de la web es imprescindible. La presentación de los contenidos es algo muy importante a la hora de vender una página web. Es necesaria una fácil navegabilidad para que el visitante no de muchas vueltas y encuentre fácilmente lo que quiere, sin mareos.

La organización de los contenidos debe facilitar el acceso a ellos de una forma ágil y útil. Además debe contar con una buena base tecnológica adecuada que permita la generación de contenidos de forma simple y dinámica.

Un punto a favor puede ser mostrar la estructura de la web mediante un esquema de navegación que permita hacerse una idea de lo que hay y dónde se encuentra con un simple vistazo.

Los enlaces que haya en el portal deben ser importantes y deben funcionar, es importante revisar los enlaces que se ofrecen para asegurarse que funcionan.

Lo más factible a la hora de acoger visitantes es ofrecer contenidos únicos, propios, exclusivos, con calidad, totalmente adaptados al formato y estilo de la empresa.

Hay que aprovechar la navegación por Internet desde dispositivos móviles, tener una aplicación para facilitar la carga y consulta de contenidos de forma práctica.

Por último, existen ciertos detalles que pueden hacer los periódicos digitales para conseguir más fieles son los servicios de alertas (el usuario recibe en su cuenta de correo electrónico o móvil, un recordatorio de noticias y eventos, así como alertas con breves noticias de último momento), páginas a la carta (donde el usuario puede modificar el aspecto visual y los contenidos que se muestran en sus páginas, sobretodo en la página de inicio), recibir noticias por correo electrónico, sindicación de los contenidos (vía RSS), imprimir y enviar por correo una noticia…

Por Lorena Cano Orón


Las nuevas tecnologías han traído consigo ésta nueva variante del periodismo, no obstante aún le queda al periodismo digital mucho por evolucionar y conseguir.

Las oportunidades que ofrece Internet para el periodismo son muchas, como por ejemplo la simplificación de tareas que supone utilizar la red para documentarse, recibir convocatorias de prensa, comunicarse con distintas partes del mundo, buscar imágenes, sonidos, entrevistar…

La facilidad con la que se van multiplicando las fuentes de información en la red es una ventaja para el periodismo de hoy en día, que si sabe filtrar las fuentes tiene todo mucho más accesible.

Además, esta globalización de la información, paradójicamente ha hecho resurgir una necesidad de contacto con lo local, es decir, que se abre un nuevo campo de competencia para el periodismo digital centrado en lo local y comunitario.

La interactividad, es a su vez una oportunidad para conectar con el público, sobretodo en el caso de correos de los usuarios, los cuales llegan a una relación de “tú a tú” y acaba estableciéndose un grado de intimidad con el lector.

No obstante, también existen peligros como puede ser el abuso en los derechos de propiedad intelectual. Hay que mirar muy bien en Internet el tipo de licencia que tiene cada contenido porque al utilizarlo, puedes acabar teniendo problemas legales. Como el tema del robo de información.

También está la cuestión de la invasión de la intimidad, hoy en día con las redes sociales hay que tener mucho cuidado con el tipo de información y la fuente con la que estamos trabajando.

Por último, uno de los problemas que más afecta es el hecho de que al haber tantos periódicos digitales y tantas páginas de donde sacar información que obliga a la audiencia a repartirse, quedándose con menos de la mitad de los usuarios que les eran fieles en la prensa tradicional.

Los retos que tiene pendiente el ciberperiodismo son:

-Superar el periodo de transición, experimentación y explotación de la red.

-Definir y aplicar nuevos modelos de producción de los mensajes periodísticos adecuados al perfil de usuario de Internet. Así como determinar las características de una escritura periodística adaptada a la red.

-Necesidad de crear informaciones on-line de calidad para poder diferenciarse del resto de fuentes de información que se pueden encontrar en Internet, es decir, crear nuevos servicios informativos adaptados al mundo digital.

-Establecer unas bases de modelo de negocio rentable; definiendo las estrategias para este nuevo tipo de usuario.

-Definir el perfil del profesional del ciberperiodismo exigiendo conocimientos informáticos e infográficos.

-Conseguir que en las universidades se forme a los periodistas con suficientes nociones de manejo de programas para poder realizar la labor del ciberperiodista.

-Solucionar los interrogantes legales (vacíos legales) que se plantean con el ciberperiodismo.

Por Lorena Cano Orón



Antes de ponerse a escribir un artículo, hay que tener en cuenta el contexto en el que se va a leer. En el caso de Internet, hay que tener en cuenta los hábitos de los cibernautas que van a consumir la información.

En Internet no se lee, se “escanea” la página, es por ello que el mejor texto para la red es el clásico, es decir, un buen título que resuma la noticia (simple y directo) y un cuerpo no muy largo. Es recomendable suprimir los subtítulos informativos.

En el texto se debe ser conciso y objetivo, tiene que entenderse a la primera lectura. La extensión ha de ser más corta que si fuera en papel. Además hay que destacar las palabras clave para hacer un mejor escaneo e intentar desarrollar una idea por párrafo.

El formato más fácil de leer es aquel que está alineado a la izquierda y sin sangría. Como tipografía, las más utilizadas son la Times, Helvética, Verdana o Arial; de todas formas lo que hay que tener en cuenta aquí es utilizar una fuente Sans Serif. No se recomienda usar la negrita o la cursiva en todo el texto, ya que se pierde legibilidad. Es importante que el texto siempre esté en contraste con el fondo.

A la hora de estructurar el texto, es aconsejable utilizar listas con puntos o números para separar bien la información y facilitar su lectura y comprensión. Al igual que utilizar el formato de “pirámide invertida”, es decir, empezar desde el principio contando la información y luego conforme se va desarrollando el texto ir dando más detalles, pero que en el primer párrafo quede todo claro.

A parte de esto, hay que tener en cuenta que a los lectores lo que les gusta es usar el ratón, es decir, que no se van a entretener a leer el periódico de tradicional, quieren leerlo de otra forma más interactiva, donde ellos decidan qué leer; es por ello que hay usar hipervínculos que ofrezcan a los lectores distintos tipos de lectura.

A la hora de introducir imágenes, no es aconsejable poner más de dos, ya que distraen la atención del texto y hace que el tiempo de lectura sea mayor. Y respecto al audio y los vídeos, no es aconsejable que los archivos duren más de 60 segundos, a no ser que éstos sean los que realmente cuentan la noticia (reportajes, radio,…).

En general, lo que hay que hacer es facilitar al máximo la lectura, escribir unas entradillas claras (menos creatividad), párrafos cortos, noticias no muy extensas, incluir audio y vídeo y nunca dar por supuesta la información.

Se debe saber explotar las ventajas de la red, como es la inmediatez [a diferencia del escrito que pretende reflexionar sobre la noticia (las consecuencias), el escrito pretende informar para quien aun no se ha enterado (el hecho)], la ubicuidad (cercanía), la interactividad y la multiplicidad de formatos (diseño de página, la disposición de elementos puede hacer que la atención del lector no se centre donde queremos).

Y por último, para atraer a los lectores, es importante actualizar contantemente las noticias, además de posicionarse, ofrecer un punto de vista a los lectores para ayudar a entender la esencia del tema. La objetividad no existe, hay que intentar ganar a un target concreto de población. También es recomendable usar datos, citas, multimedia y enlaces.

Por Lorena Cano Orón



Cada dia que passa, els blocs formen més part de la nostra vida. Els usuaris prefereixen seguir les notícies i els successos a través de blocs, un nou mitjà de comunicació utilitzat pel periodisme digital i que a continuació intentarem estudiar.

El primer que destaca dels blocs és la seua facilitat per a publicar informació. Aquesta és dóna de forma directa, no existeix una mediació, la informació passa del periodista o ciutadà a la red, no hi han intermediaris ni interferències.  Les opinions dels blocs són lliures, cada persona pot expressar allò que desitja en el seu espai virtual.
Ets el director del teu propi medi, les restriccions pròpies de les empreses comunicatives desapareixen. Tu ets el teu propi amo, tu decideixes que ficar i que no, tot està baix la teua responsabilitat.


Un altre aspecte important dels blocs és la creació d’una audiència immediata. Amb l’aparició del teu bloc a la red tens una audiència potencial de milions d’usuaris,  no existeixen barreres geogràfiques ni monetàries, tot el món amb connexió a Internet pot accedir a la teua informació. No és necessari publicitar el teu espai, els usuaris arriben a ells depenent dels seues gustos. Internet ofereix l’oportunitat de fer búsquedes depenent dels teus interessos i poder arribar a aquests blocs sense ninguna dificultat.

Els blocs es constitueixen com una agenda alternativa. Els passos del periodisme tradicional (redacció, revisió per part d’un editor i publicació) són eliminats. Amb el periodisme digital una notícia sols ha de ser redactada i en 2 minuts passa a estar visible per a tota la comunitat online.

Una altra millora és la capacitat de subscripció que ofereixen els blocs. Amb un sol click l’usuari passa a ser “seguidor” del bloc i automàticament cada vegada que s’escriga una nova notícia aquest rebrà una notificació al seu correu. La informació a partir d’aquest moment és immediata per a l’usuari, ja no ha d’esperar o visitar el bloc per a saber si hi ha alguna cosa nova, quan rep el missatge ja sap que hi ha nova informació per a ser llegida i comentada.


 El ciberperiodisme té la capacitat de mesclar gèneres. L’opinió i la informació es fusionen. El bloc deixa enrere els vells gèneres periodístics i en crea de nous per a reflectir les inquietuds dels lectors i usuaris 2.0.

Els blocs incorporen una gran millora que era impensable en els mitjans de comunicació fins l’aparició d’Internet, la interacció amb els lectors. Aquestes planes de ciberperiodisme incorporen uns tablons on l’usuari pot deixar els seus comentaris amb respecte a la notícia publicada. D’aquesta manera el redactor i els usuaris es troben en contacte directe i la comunicació comença a ser dialògica i no monològica com ens tenien acostumats els mitjans de comunicació tradicionals.

Els grans mitjans de comunicació comencen a adoptar les fórmules del ciberperiodisme i ells mateixa creen blocs per als seus periodistes. En les seues planes webs és fàcil vore algun enllaç a blocs especialitzats que comenten les notícies del dia. Aparentment aquests blocs són iguals que els dels ciutadans o els dels ciberperiodistes però no es pot oblidar que darrere d’aquests es troba una gran empresa que mediatitza i controla el contingut que apareix.
També els blocs són utilitzats per les empreses com a prova de la capacitat del periodista. Actualment, és més valorat un bon bloc amb entrades diàries i contingut treballat que un gran currículum. Les empreses es modernitzen i les fórmules tradicionals d’avaluar a la gent comencen a canviar.

A continuació vos deixem un vídeo explicatiu sobre el tema que dóna les claus de la nova era del periodisme digital i els blocs.


Per Joan Andreu Quiles




¿Qué funciones hace el periodista digital? ¿En qué se diferencia en cuanto al trabajo del tradicional?

Con el surgimiento del periodismo digital, también se transformó el trabajo del periodista, surgió otro tipo de profesión.

El periodista digital no se encarga solo de elaborar publicaciones digitales y sus contenidos, la verdadera faena viene después. Su principal función es gestionar la información (analizarla y jerarquizarla). El problema que plantea Internet no es precisamente la falta de información, sino su jerarquía, distinguir lo importante de lo irrelevante.
Respecto a la formación del periodista digital, a parte de la carrera universitaria correspondiente para poder acceder al puesto de trabajo (Periodismo, Comunicación Audiovisual o Medios de Comunicación), es imprescindible que sepa funcionar en Internet y tratar textos, además de nociones básicas de retoque de imagen y vídeo. Deben saber explotar los recursos de Internet así como los beneficios de las nuevas tecnologías. También es importante que tengan ciertos conocimientos de diseño gráfico.

Las funciones que deben realizar son:

-Investigar, documentarse (fuentes tradicionales, personas, archivos), contrastar la información.

-Reconocer las fuentes fidedignas y serias, separándolas de lo que no es información contrastada, imprecisa o falsa.

-Redactar la información. Han de ser precisos, directos y sintéticos en sus trabajos.

-Componer la presentación de su trabajo contando con texto, audio, imágenes, foros, vídeos… (Utilizar distintos soportes para completar el texto).

-Utilizar el hipertexto para dar un contexto a la información y poder relacionarlas con otras noticias del mismo tema.

-Búsqueda de historias en el archivo para poder relacionar la historia con la actualidad.

-Buscar elementos externos a la web para poder relacionar la información.

-Actualizar constantemente la información.

-Diseñar la interfaz donde se presentan los contenidos (estructura y grafismos) jerarquizando, seleccionando y valorando la información.

-Diseñar las distintas formas de almacenamiento de la información, dar la posibilidad al lector de descargarse los archivos o descargarse la versión en PDF, etc.

-Tener en cuenta la interactividad y hacer lo posible para crear espacios interactivos para no desatender al lector virtual.

-Interactuar con los usuarios, ya sea aportando más información sobre el tema por el que se interesan, o atendiendo a sus consultas.

No obstante, para poder diferenciar un periodista profesional de cualquier usuario que vierte contenido en la red, éste tiene que presentar una serie de aptitudes que lo distingan del resto, como puede ser conocer bien el sistema de comunicación y las características Internet, abarcar los distintos lenguajes de la comunicación (sónico, imagen, video, textos, recursos multimedia…), capacidad para seleccionar y procesar la información de forma que la ofrezca ya trabajada, contrastada, referenciada y sintetizada, ofreciendo un producto fiable y factible; tener un buen criterio para seleccionar noticias y relacionar formatos de información (distribución y estructura de la información); además de tener una excelente redacción que haga la información sea totalmente entendible.

Por Lorena Cano Orón





Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.

Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.

A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.



Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.

Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.



Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.

És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.

En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió. 

Per Alejandro Montoya Molina


La proliferació de portals financers que, sense ser pròpiament periòdics, inunden la xarxa es tronadora. El fenomen es va originar en 2000 però després del desplomi tecnològic, alguns es van quedar pel camí. Els que han sobreviscut ofereixen al cibernauta la més completa informació i compten amb fidels seguidors (el nombre dels quals augmenta progressivament) definint així una clara tendència sobre els nous hàbits del lector d'informació econòmica.



La facilitat d'accés que imposava una edició digital guanyava adeptes i la rivalitat amb les publicacions especialitzades tradicionals en paper es va constatar de seguida. Sense ser pròpiament fonts d'informació, aquests portals financers reben milers de visites diàries, entre elles la de directius, professionals de les finances i redactors econòmics de periòdics, ràdios i televisions.
La informació que ofereixen és tan simultània com el pot ser en la ràdio. De fet, ja s'han constituït en una autèntica competència pels altres mitjans tradicionals i, per descomptat, en una font informativa ràpida i barata.

Davant aquesta creixent proliferació de portals dedicats a economia, els diaris especialitzats es van llançar a reforçar les seves edicions digitals oferint els mateixos serveis que les webs financeres. La tendència apunta a la primacia de les webs econòmiques sobre els seus homònims en paper. De tot això, es desprèn que actualment hi ha una fèrria competència entre les edicions digitals dels diaris econòmics tradicionals que encara es publiquen en paper, i els portals financers de grups empresarials.

A aquest panorama, cal afegir una nova font informativa de dubtosa subsistència: els blocs o quaderns de bitàcola realitzats per professionals i experts que s'han erigit també en fonts fiables.

Internet ofereix instantaneïtat i interactivitat, dues qualitats fonamentals per al seguiment de la informació econòmica. En elles resideix el sorprenent desenvolupament de les edicions digitals dels principals diaris econòmics i dels portals financers d'empreses que han entrat en competència.

Els elements mes valorats pels usuaris d'informació econòmica en Internet són les eines i serveis addicionals que donen valor agregat i van mes allà de la informació pura i dura. Les cotitzacions en Borsa en temps real, els estudis sobre la solidesa econòmica d'alguns països i anàlisis de la situació de les empreses nacionals i internacionals són un plus que l'internauta valora i premia. La informació econòmica sempre es va caracteritzar pel rigor, la profunditat, l'anàlisi, el detall i la previsió de conseqüències.

Caldria pensar que el culte a la rapidesa, a la immediatesa que ofereix Internet aniria en detriment de la qualitat informativa. No obstant això cal concloure afirmant que el bon periodisme no entén de suports. Internet, com a mitjà de comunicació de masses, està subjecte, o hauria d'estar-ho, als mateixos plantejaments ètics i deontològics que els mitjans tradicionals. En l'era de la informació, el periodista juga un paper fonamental a l'hora de verificar, contrastar i recolzar les seves informacions. Només els millors sobreviuran.



La crisi ha tocat de ple als mitjans de comunicació, i per tant, a la premsa econòmica. Assistim a reduccions de costos, beneficis publicitaris i audiències el que produeix retallada de plantilles. Les redaccions s'unifiquen, el periodista multimèdia està a l'ordre del dia. Treballar per a diversos mitjans li obliga a dedicar mes temps i esforç. Els professionals mes experimentats són substituïts per joves periodistes recentment sortits de la facultat que cobren sous mínims i manegen millor les noves tecnologies gràcies a la seva condició de nadius digitals. La qualitat de la informació es ressent. Estem en plena reubicació del sector i és necessari aprofitar els avantatges que ofereix Internet mantenint els majors estàndards de qualitat informativa. És el nostre valor afegit.

Per Alejandro Montoya Molina





Los medios digitales pueden subsistir o incluso generar beneficios ofreciendo sus productos gratuitamente? Esta es la pregunta clave. Si no se le pone un precio al lector por consumir sus productos, ¿cómo consiguen mantener a todo el equipo de periodistas e informáticos en plantilla?


La respuesta es la publicidad.


No obstante, en el territorio digital, la publicidad no termina de generar suficiente capital como para poder cubrir gastos y sacar beneficios. Los periódicos digitales que no cuentan con una gran empresa de comunicación detrás que tiene otros negocios o publicaciones en papel… lo tienen muy difícil.


Además hoy en día, aquellas empresas que tienen las dos ediciones (en papel y en digital) tienen también un problema, y es que las pérdidas de los medios convencionales no compensan con los ingresos de Internet.


La publicidad en Internet sigue creciendo, pero a un ritmo muy pausado. Internet no termina de ser la panacea que muchos esperaban y la publicidad no está apostando toda su baza en este soporte. Los tiempos que corren han creado una gran confusión y no se sabe cuál es la apuesta correcta.


Los blogs y periódicos digitales de ciudadanos no-periodistas no hacen sombra a los grandes empresarios, ya que todo se mide por el número de visitas, y hay que tener en cuenta que la gente visita lo que conoce, es decir, la versión digital de los periódicos que han leído toda la vida o aquellos específicamente digitales que más han oído hablar.


Lo que más cuesta de producir son los contenidos, sobre todo contenidos de calidad, que son los que cualquier empresa que quiera hacerse un hueco y tener un futuro en esta industria debe producir. Ofrecer contenidos únicos y de alto valor, diseñados específicamente para los medios digitales es la clave para poder crecer en el sector. Es la calidad la que al fin y al cabo dará la fidelidad y la publicidad.


Los anunciantes y las grandes marcas no tienen dudas a la hora de depositar sus inversiones en los medios que les ofrecen confianza.


Sin embargo, también está la opción de contar con el pago de producto. Hablamos de los portales de internet a los que para acceder se necesita abonar una cantidad simbólica de dinero. Pero este tipo de webs no tienen mucho éxito y por lo tanto, no tienen futuro, ya que si existe la opción de periodismo digital de calidad y gratuito (que existe)… este tipo de webs perdería audiencia a pasos agigantados.


Un 20% de las iniciativas digitales de los periódicos no genera ingresos. Para poder obtener mayor sostenibilidad en el medio es necesaria una mejora de la planificación financiera y hacer un mejor aprovechamiento de los dispositivos móviles y las redes sociales. Conseguir la fidelidad del lector.


Con el paso del tiempo iremos controlando las estrategias de negocio de Internet, pero para eso, aun tenemos que probar y descartar muchas ideas. Por Lorena Cano Orón.


Los medios digitales pueden subsistir o incluso generar beneficios ofreciendo sus productos gratuitamente? Esta es la pregunta clave. Si no se le pone un precio al lector por consumir sus productos, ¿cómo consiguen mantener a todo el equipo de periodistas e informáticos en plantilla?


La respuesta es la publicidad.


No obstante, en el territorio digital, la publicidad no termina de generar suficiente capital como para poder cubrir gastos y sacar beneficios. Los periódicos digitales que no cuentan con una gran empresa de comunicación detrás que tiene otros negocios o publicaciones en papel… lo tienen muy difícil.


Además hoy en día, aquellas empresas que tienen las dos ediciones (en papel y en digital) tienen también un problema, y es que las pérdidas de los medios convencionales no compensan con los ingresos de Internet.


La publicidad en Internet sigue creciendo, pero a un ritmo muy pausado. Internet no termina de ser la panacea que muchos esperaban y la publicidad no está apostando toda su baza en este soporte. Los tiempos que corren han creado una gran confusión y no se sabe cuál es la apuesta correcta.


Los blogs y periódicos digitales de ciudadanos no-periodistas no hacen sombra a los grandes empresarios, ya que todo se mide por el número de visitas, y hay que tener en cuenta que la gente visita lo que conoce, es decir, la versión digital de los periódicos que han leído toda la vida o aquellos específicamente digitales que más han oído hablar.


Lo que más cuesta de producir son los contenidos, sobre todo contenidos de calidad, que son los que cualquier empresa que quiera hacerse un hueco y tener un futuro en esta industria debe producir. Ofrecer contenidos únicos y de alto valor, diseñados específicamente para los medios digitales es la clave para poder crecer en el sector. Es la calidad la que al fin y al cabo dará la fidelidad y la publicidad.


Los anunciantes y las grandes marcas no tienen dudas a la hora de depositar sus inversiones en los medios que les ofrecen confianza.


Sin embargo, también está la opción de contar con el pago de producto. Hablamos de los portales de internet a los que para acceder se necesita abonar una cantidad simbólica de dinero. Pero este tipo de webs no tienen mucho éxito y por lo tanto, no tienen futuro, ya que si existe la opción de periodismo digital de calidad y gratuito (que existe)… este tipo de webs perdería audiencia a pasos agigantados.


Un 20% de las iniciativas digitales de los periódicos no genera ingresos. Para poder obtener mayor sostenibilidad en el medio es necesaria una mejora de la planificación financiera y hacer un mejor aprovechamiento de los dispositivos móviles y las redes sociales. Conseguir la fidelidad del lector.


Con el paso del tiempo iremos controlando las estrategias de negocio de Internet, pero para eso, aun tenemos que probar y descartar muchas ideas.






Por Lorena Cano Orón.


Technorati publica anualment l’informe sobre l'Estat de la Blocosfera anual (State of the Blogosphere 2010), que realitza des de 2004 i que cada any reflecteix l'evolució dels bloggers al món: qui són, sobre quin i per què escriuen i altres aspectes relacionats, com a quina classe de beneficis obtenen.

Mentre esperem la publicació de l’informe de 2011, que veurà la llum en breu, comentarem els resultats de l’edició de l’any passat.

En aquesta edició, s'incideix en aspectes com la rendibilitat i la monetització d'aquesta activitat o la presència de les marques en la blocosfera.

L'estudi, que abasta bloggers de més de 50 països, procedents principalment dels EUA (48%) i de la Unió Europea (26%), dóna una imatge general dels mateixos molt interessant.

La major part dels bloggers no són professionals
En la seva primera part de l'estudi, centrada en qui són els bloggers, l'estudi posa en relleu que la major part segueix escrivint per diversió (65%), escriure és un hobby i no reporta beneficis econòmics. Així, la principal raó per escriure d'aquest grup majoritari és la satisfacció personal amb un resultat del 76%, com podeu vore si consulteu el document principal.

Tipus de bloggers.

Els bloggers “professionals”, per tant, són una minoria (35%) i, fins i tot dins d'aquest grup, cal considerar les diferències: el 13% es dedica a escriure a temps parcial (escriure és una manera de completar els seus ingressos), el 21% són independents, escriuen per a la seva pròpia empresa o com a externs per a una altra i tan sols un 1% es dedica a temps complet a escriure en blocs per a una empresa o una organització. A la gràfica anterior podem observar com es reparteixen els bloggers per franges d'edat, sent la franja dels 25 als 44 anys la que més bloggers abasta.

Blogger tipus: home, 25-44, amb educació superior.

El blogger "model" que mostra l'estudi és un home (2/3 del total són homes), fonamentalment en dues forquetes d'edat: entre 25 i 34 anys (25%) i entre 35 i 44 (28%), amb educació superior d'algun tipus i amb ingressos superiors a la mitjana. (Reflectat a la gràfica de l'apartat anterior i a l'estudi principal).

La majoria dels bloggers en actiu no són novençans i el 33% porta ja bloquejant entre 2 i 4 anys. En una convergència interessant entre mitjans tradicionals i blocs, el 35% havia treballat o col·laborat en algun sentit amb un mitjà de comunicació i el 27% compaginava les dues activitats, encara que cal tenir en compte que la majoria dels quals havien col·laborat pertanyien al grup de bloggers “professionals”.

Bloggers vs. Periodistes

Periodistes i bloggers no són el mateix i cal diferenciar-los. De fet, és possible trobar molts posts de bloggers ofesos perquè se'ls confon i se'ls tracta “com a periodistes”. La formació, els interessos, la manera de treball, la perspectiva, les regles… no són les mateixes. Fins i tot en el cas de periodistes que tenen un bloc tenen clar com plantegen el tema per a la seva revista i en el seu bloc personal. Com hem parlat en aquest mateix bloc, els periodistes digitals adopten les formes tradicionals del periodisme però les adapten a les exigències de la xarxa per a poder traure-li el major rendiment possible.

La rellevància dels blocs com a fonts d'informació és la clau de molts canvis en la comunicació tal com l'enteníem fins ara.

Com vegeu vosaltres l’estat de la Blocosfera? Creieu que l’estudi reflexa tot allò que estem vivint a la red?
Estarem encantats de llegir la vostra opinió.

Per Joan Andreu Quiles


Com hem parlat en anteriors entrades d’aquest bloc, el periodisme digital aporta un nou tipus d’experiència al usuari. Les lletres i les fotos donen pas als vídeos i als clips d’àudio, la informació es presenta amb links i hipervincles que ens fan del text lineal un hipertext amb infinites possibilitats. A més, la interacció a través d’enquestes, els concursos i  els comentaris... Fan que l’experiència de llegir un periòdic digital a la xarxa siga del tot nova.

Durant les pròximes setmanes intentarem tractar aquells mitjans digitals que naixen i es desenvolupen exclusivament a al red. Intentarem vore les seues claus, el seu funcionament i la seva forma d’interactuar amb els lectors.
Aquesta setmana parlarem sobre VilaWeb


Deixant de banda la seua història de creació (si la voleu llegir la podeu trobar ací) ens centrarem en tot allò que ens ofereix aquest diari digital.

A la seua portada observem com les distintes noticies s’ordenen depenent de la seua importància (marcada pel propi lector) i com al mateix temps es complementa la informació amb mapes interactius o vídeos explicatius. També destaca les col·laboracions d’escriptors i personatges importants que comenten cada notícia donant el seu punt de vista sobre cada esdeveniment.



Al fer click en alguna de les noticies, la pàgina ens redirigeix al cos central d’aquesta en la qual trobem hipervincles a altres noticies del periòdic que es troben relacionades, explicacions més detallades d’alguns termes i vídeos que aporten més informació o detallen alguns aspectes.
Com es pot observar, el lector deixa de ser passiu per a poder interactuar amb les noticies, la xarxa facilita un nou flux de la informació.

Una altra de les novetats que incorpora VilaWeb és la creació de blogs exclusius per als seus clients de pagament. Aquest diari digital incorpora l’opció de subscriure’s al periòdic, per una mòdica quantitat de diners, i d’aquesta forma permet l’entrada a VilaWeb +. A banda dels blocs, aquesta modalitat ofereix cursos online, permet participar en la redacció de noticies i en l’elecció dels continguts, ens facilita l’accés a les instal·lacions del periòdic i moltes coses més.

Una altra de les novetats que incorpora aquest periòdic digital és la utilització de les xarxes socials per a promocionar els seus continguts, interactuar amb els lectors i poder fer concursos. Les xarxes com Twitter són utilitzades per a ressenyar cada nova noticia que apareix a la web. Facebook, per la seua banda, es utilitzada per a realitzar diferents concursos amb els seus usuaris i per a permetre l’opinió i reflexió ciutadana sobre les diverses noticies.

Amb tot el que hem comentat, queda patent la força de la Internet per a permetre un nou tipus de periodisme, l’experiència de l’usuari canvia per a adaptar-se als nous temps. Com diu el vell proverbi “Adaptar-se o morir”.

Per Joan Andreu Quiles



José Luís Orihuela, autor del recent publicat: “80 claus sobre el futur del periodisme” defineix un gènere periodístic pertanyent a la premsa escrita, el “confidencial” como a un “gènere periodístic pròxim a la crònica i normalment de caràcter polític o econòmic que es caracteritza por el fet de que el propi periodista assumeix el caràcter de font, donant cobertura mercet a la seua credibilitat i prestigi, a les fonts originals que desitgen premuneixen ocultes i que es manifesten mitjançant “confidències”. La definició de “confidencial” s’ajustaria al que avui entenem per freelance, o la seua evolució de degut a l’adveniment de la web 2.0: els “bloggers” o el propi periodisme ciutadà. Aquest periodisme ciutadà no interessa als grans mitjans de comunicació, el quals consideren a aquest nou tipus de medi con a una amenaça.


A pesar de que el primer suport dels confidencials fora en paper, es la xarxa la que permet que aquest gènere periodístic es convertisca en un mitja de comunicació per ell mateix. Ja no hi es necessària la presència d’una redacció darrere teua per tal de fer un bon treball d’investigació o per arribar a tractar una noticia d’actualitat. Les noves ferramentes tecnològiques aplicades al periodisme digital, com per exemple “Diggo” (sistema de gestió d’informació personal que inclou marcadors web, bloc de notes post-it, arxiu d’imatges i documents, així com selecció de textos destacats) faciliten en gran mesura la labor dels periodistes.

En primer lloc, no fa molt de temps que els freelance estaven sotmesos a les decisions i les exigències temàtiques de la redacció periodística i dels seus criteris de línea editorial, però, per altra banda, i com ja hem comentat, es la xarxa qui canvia o reverteix aquest procés, adquirint en la actualitat aquest gènere denominat “confidencial” una definició totalment contraposada a la inicial. En la actualitat, la denominació de “confidencials”: “fa referència majoritàriament a mitjans periodístics únicament digitals que aborden parcel·les de la realitat poc tractades pels mitjans convencionals, o bé temes de domini públic amb fonts exclusives”.

En segon lloc, es planteja el problema de la fiabilitat de aquest nou tipus de periodisme. Al estar basat en una font exclusiva o en una única font es més difícil comprovar que eixa informació siga verdadera o falsa, i no únicament per el seu nombre reduït de fonts, sinó per les possibles implicacions de les grans institucions o de les grans empreses en aquest sector. Per exemple, si un bloc que parla d’un possible brot de virus (com varem vore a aquest mateix bloc exemplificant amb el personatge de Jude Law i la pel·lícula “Contagio”) esta patrocinat per una empresa farmacèutica, açò ens hauria de fer sospitar sobre la veracitat de la noticia exposada. El mateix exemple es pot extrapolar a qualsevol producte: si tenim a algú que ens patrocina no parlarem malament d’ells per tant reproduirem una informació filtrada.

En conclusió, la actual campanya d’alguns mitjans en contra del “confidencials” no es la primera, ni serà l’última i no tardarà en enfrentar-se també amb els “weblogs”. Segons l’autor “Les causes d’aquesta ultima pataleta son múltiples, però es resumeixen en la paraula “temor””. El grans mitjans de comunicació no tenen un posicionament crític en front de la realitat pel que hem comentat abans respecte del possible risc de (mai millor dit) “Contagio” de eixa influencia política y/o empresarial, de eixa línea editorial que estableix un tall entre les noticies acceptades i les no acceptades i, per tant, tracten d'obviar i desprestigiar el treball realitzat per aquest nou concepte de periodista freelance.

¿Vosaltres que opineu? ¿Es troba el futur del periodisme fora de les redaccions? ¿Anem cap a un periodisme totalment digital on les grans empreses de comunicació no tindran cabuda? I finalment; ¿que penseu de l’aplicació “Diggo”?

Per Alejandro Montoya Molina


Métodos de censura y la transparencia de Google

La censura cada vez va avanzando más rápido en la web, empieza a ser un tema de gran importancia para los gobiernos, vital para su estabilidad y control de la población.

Internet empieza a convertirse en una herramienta de doble filo para las autoridades, por un lado, han de potenciarlo porque significa el futuro, el progreso, pero por otro lado, el hecho de que millones y millones de ordenadores estén conectados y que cualquier ciudadano pueda volcar cualquier tipo de información en la red, y que todo esto escape al entero control del gobierno de turno, es algo que asusta a cualquier autoridad y se ven “obligadas” a intentar acotar y controlar.

Los métodos de censura más comunes y ya superados por los hackers son:

-Bloquear la URL usando el servidor DNS (Servidor de Nombres de Dominio): El DNS asocia una URL con su dirección IP (por lo que mediante una dirección web (www.ejemplo.com) llegas a ésta gracias a la relación que hace el DNS con la IP de la web). Cuando un servidor DNS no te envía a la dirección IP (a la página), o te envía una dirección con un mensaje de “error” o “lo siento…”, es síntoma de una clara censura.

-Filtraje de palabras: todo el tráfico de información de Internet pasa por un servidor (censor), que escanea el contenido en busca de “palabras sospechosas”.

-Bloqueo de puertos: si alguien bloquea un puerto, todo el tráfico dirigido a este se rechazará y no podrás realizar las acciones que van vinculadas a las webs que te diriges, direccionadas a este puerto. Para aclarar cuál es el concepto de puerto, diremos que “puerto” es como una “puerta” que guarda todo tipo de direcciones web relacionadas con él, por ejemplo, todas las http (abrir y consultar páginas web), o todas las pop3 (recibir correo electrónico), ssl o https (webs seguras donde ingresas en cuentas personales), etc.

-Software instalado en el PC (para proteger a los menores, etc.): programas instalados voluntariamente por los propietarios del ordenador para censurar aquellas páginas web que no se quiere tener acceso desde él.

-Software en el servidor de la red: programas instalados en los servidores para controlar páginas web. Normalmente es instalado en escuelas y bibliotecas, aunque también se puede instalar en un servidor general (como puede ser de una población o de un país no muy numeroso).

-Lista blanca: Es lo contrario al filtro de “palabras sospechosas” o “lista negra”, este tipo de censura actúa con todas las webs, están todas bloqueadas a excepción de aquellas que se encuentran en una “lista blanca” o palabras permitidas. Este tipo de censura quita todo el valor a Internet, es por ello que es utilizado en algunas empresas o en algunos lugares donde la conexión es gratuita y para una consulta puntual y momentánea (y por lo tanto sólo podrá visitar las páginas que ellos crear pertinentes).

-Bloquear IP’s en el router.

No obstante, entre toda esta censura y afán por querer controlar la información, Google se presenta como un “chivato” ante los gobiernos.

Google ha creado una página para hacer públicas las solicitudes que recibe de los gobiernos de los distintos países solicitando tanto los datos personales como la eliminación de cierta información de Internet.

En España se encuentra entre los 10 primeros de la lista. Hace poco, llevaba ya 324 peticiones de datos personales y 32 de eliminación de contenidos. Las peticiones de eliminación de contenidos correpondieron 5 a Blogger (3 por orden judicial), 12 a búsquedas en la web (1 por orden judicial), y 15 a YouTube (4 de ellas por orden judicial).

Google ha tenido una grata iniciativa, nos ha permitido observar los distintos comportamientos de los gobiernos a un nivel global, esperando que esto haga que tanto los gobiernos como las agencias de seguridad se piensen seriamente qué están censurando; ya que ahora, cualquiera puede saber qué gobierno está actuando y cuál está prohibiendo ciertos contenidos (con o sin la orden judicial pertinente).

El enlace para ver esta página de google, es el siguiente: http://www.google.com/governmentrequests/