La batalla està servida damunt de la taula, el periodisme tradicional ha de lluitar contra el seu germà digital per a seguir sent una de les fonts informatives més importants dels ciutadans. A continuació exposarem una comparativa entre les dos pràctiques periodístiques intentant profunditzar en els aspectes que positius i negatius de cada un.
Com a exemple il·lustratiu utilitzarem la mateixa noticia en paper i digital. Avant amb les noticies.
A simple vista pot parèixer que la notícia en paper aporta més informació que la digital. Si ens fixem bé, veurem com la única diferència aparent és la major quantitat de fotografies en la versió de paper, encara que si observem la plana digital veurem com la galeria de fotos sobre la manifestació i el moviment supera a la versió en paper.
Amb aquest punt vegem una de les diferències més notables entre les dos pràctiques. Encara que el text siga el mateix en los dues versions, la interactivitat que ens dona la versió digital (amb dues galeries per a poder vore totes les fotografies realitzades sobre la manifestació i el moviment) no es pot trobar en la versió en paper. En aquesta última ens hem de conformar en allò que tenim davant dels nostres ulls, no podem ampliar la informació ni buscar més material. Per tant, podem dir que el periodisme tradicional és limitat i estàtic.
També relacionat amb la interacció trobem els diversos apartats del periòdic que ens permeten anar directament a la notícia que ens interessa així com el buscador que ens facilita la troballa de la informació que busquem.
Els hipervincles que observem en la versió digital trenquen amb la linealitat de la versió en paper, ens trobem davant de la hipermèdia (terme amb el que es designa un conjunt de mètodes o procediments per a escriure, dissenyar o composar continguts que tinguen text, vídeo, àudio, mapes o altres medis, i que a més, tinga la possibilitat de interactuar amb els usuaris).
La noticia no es llig des del principi fins el final ja que a meitat de la lectura podem clicar en els links per anar a una nova notícia relacionada amb el que estem llegint, vore fotografies il·lustratives d’allò que es diu o simplement anar a un bloc especialitzat sobre el tema.
La noticia no es llig des del principi fins el final ja que a meitat de la lectura podem clicar en els links per anar a una nova notícia relacionada amb el que estem llegint, vore fotografies il·lustratives d’allò que es diu o simplement anar a un bloc especialitzat sobre el tema.
Com vegem les possibilitats són infinites, no hi ha límits per al periodisme digital.
Una altra de les característiques diferenciadores de les dos pràctiques és la periodicitat de les publicacions. Mentre que la versió digital és immediata, no ha d’esperar a que es publique el periòdic per a que la informació siga llegida pels lectors, la versió en paper és diària. No podem emetre eixa notícia fins el dia següent quan ix la publicació escrita, una vegada tancada la redacció no es pot modificar ni afegir ninguna noticia. En aquest punt podem observar el gran avantatge del periodisme digital en front al tradicional. També, cal destacar que aquesta rapidesa a l’hora de publicar informació pot dur al mitjà a publicar notícies equivocades i per això és fa necessària la capacitat del lector per a contrastar la informació.
La consulta de la informació també és un punt divergent en els dos suports. Mentre que el digital pot ser consultat des de qualsevol punt del món (sols és necessària una connexió a Internet), la premsa escrita sols pot ser consultada si comprem el seu exemplar en un quiosc, limitant el seu camp d’acció. La diferència entre gratuït (en la seua major part) de la premsa digital i de pagament (la premsa tradicional) és molt notable per als lectors.
El suport de lectura també canvia radicalment en els dos casos, mentre que en el digital ha de ser una pantalla electrònica (tablet, ordinador...) en la premsa escrita és el paper. En aquesta característica és on o crec que radica el principal punt en contra del periodisme digital. El paper és un suport molt més adient per a la lectura que les pantalles, la visió es cansa molt menys i és més còmode per als lectors. També, la versió en paper ens permet saber el final de la noticia i la quantitat de notícies que han passat en cada secció, en canvi, el periòdic digital no pot reflectir quantes notícies hi ha en cada apartat ja que es troba en constant canvi.
Finalment, la interacció amb els usuaris que s’afegeix en les pàgines webs dels diaris amb la capacitat d’enviar correus a la redacció i de deixar missatges i comentaris sobre les notícies que es publiquen és totalment impensable en la premsa escrita. Aquesta és limita a l’enviament de cartes escrites incapaces de competir amb la rapidesa dels mitjans digitals.
Per si vos interessa aquesta qüestió, vos deixe un enllaç a un article prou interessant sobre el futur de la premsa escrita a partir de la seua comparativa amb la premsa digital.
Per Joan Andreu Quiles
