Periodisme Digital

Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.

Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.

A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.

Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.

Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.



Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.

És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.

En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió. 

Per Alejandro Montoya Molina

La proliferació de portals financers que, sense ser pròpiament periòdics, inunden la xarxa es tronadora. El fenomen es va originar en 2000 però després del desplomi tecnològic, alguns es van quedar pel camí. Els que han sobreviscut ofereixen al cibernauta la més completa informació i compten amb fidels seguidors (el nombre dels quals augmenta progressivament) definint així una clara tendència sobre els nous hàbits del lector d'informació econòmica.

La facilitat d'accés que imposava una edició digital guanyava adeptes i la rivalitat amb les publicacions especialitzades tradicionals en paper es va constatar de seguida. Sense ser pròpiament fonts d'informació, aquests portals financers reben milers de visites diàries, entre elles la de directius, professionals de les finances i redactors econòmics de periòdics, ràdios i televisions.
La informació que ofereixen és tan simultània com el pot ser en la ràdio. De fet, ja s'han constituït en una autèntica competència pels altres mitjans tradicionals i, per descomptat, en una font informativa ràpida i barata.

Davant aquesta creixent proliferació de portals dedicats a economia, els diaris especialitzats es van llançar a reforçar les seves edicions digitals oferint els mateixos serveis que les webs financeres. La tendència apunta a la primacia de les webs econòmiques sobre els seus homònims en paper. De tot això, es desprèn que actualment hi ha una fèrria competència entre les edicions digitals dels diaris econòmics tradicionals que encara es publiquen en paper, i els portals financers de grups empresarials.

A aquest panorama, cal afegir una nova font informativa de dubtosa subsistència: els blocs o quaderns de bitàcola realitzats per professionals i experts que s'han erigit també en fonts fiables.

Internet ofereix instantaneïtat i interactivitat, dues qualitats fonamentals per al seguiment de la informació econòmica. En elles resideix el sorprenent desenvolupament de les edicions digitals dels principals diaris econòmics i dels portals financers d'empreses que han entrat en competència.

Els elements mes valorats pels usuaris d'informació econòmica en Internet són les eines i serveis addicionals que donen valor agregat i van mes allà de la informació pura i dura. Les cotitzacions en Borsa en temps real, els estudis sobre la solidesa econòmica d'alguns països i anàlisis de la situació de les empreses nacionals i internacionals són un plus que l'internauta valora i premia. La informació econòmica sempre es va caracteritzar pel rigor, la profunditat, l'anàlisi, el detall i la previsió de conseqüències.

Caldria pensar que el culte a la rapidesa, a la immediatesa que ofereix Internet aniria en detriment de la qualitat informativa. No obstant això cal concloure afirmant que el bon periodisme no entén de suports. Internet, com a mitjà de comunicació de masses, està subjecte, o hauria d'estar-ho, als mateixos plantejaments ètics i deontològics que els mitjans tradicionals. En l'era de la informació, el periodista juga un paper fonamental a l'hora de verificar, contrastar i recolzar les seves informacions. Només els millors sobreviuran.



La crisi ha tocat de ple als mitjans de comunicació, i per tant, a la premsa econòmica. Assistim a reduccions de costos, beneficis publicitaris i audiències el que produeix retallada de plantilles. Les redaccions s'unifiquen, el periodista multimèdia està a l'ordre del dia. Treballar per a diversos mitjans li obliga a dedicar mes temps i esforç. Els professionals mes experimentats són substituïts per joves periodistes recentment sortits de la facultat que cobren sous mínims i manegen millor les noves tecnologies gràcies a la seva condició de nadius digitals. La qualitat de la informació es ressent. Estem en plena reubicació del sector i és necessari aprofitar els avantatges que ofereix Internet mantenint els majors estàndards de qualitat informativa. És el nostre valor afegit.

Per Alejandro Montoya Molina

Los medios digitales pueden subsistir o incluso generar beneficios ofreciendo sus productos gratuitamente? Esta es la pregunta clave. Si no se le pone un precio al lector por consumir sus productos, ¿cómo consiguen mantener a todo el equipo de periodistas e informáticos en plantilla?


La respuesta es la publicidad.


No obstante, en el territorio digital, la publicidad no termina de generar suficiente capital como para poder cubrir gastos y sacar beneficios. Los periódicos digitales que no cuentan con una gran empresa de comunicación detrás que tiene otros negocios o publicaciones en papel… lo tienen muy difícil.


Además hoy en día, aquellas empresas que tienen las dos ediciones (en papel y en digital) tienen también un problema, y es que las pérdidas de los medios convencionales no compensan con los ingresos de Internet.


La publicidad en Internet sigue creciendo, pero a un ritmo muy pausado. Internet no termina de ser la panacea que muchos esperaban y la publicidad no está apostando toda su baza en este soporte. Los tiempos que corren han creado una gran confusión y no se sabe cuál es la apuesta correcta.


Los blogs y periódicos digitales de ciudadanos no-periodistas no hacen sombra a los grandes empresarios, ya que todo se mide por el número de visitas, y hay que tener en cuenta que la gente visita lo que conoce, es decir, la versión digital de los periódicos que han leído toda la vida o aquellos específicamente digitales que más han oído hablar.


Lo que más cuesta de producir son los contenidos, sobre todo contenidos de calidad, que son los que cualquier empresa que quiera hacerse un hueco y tener un futuro en esta industria debe producir. Ofrecer contenidos únicos y de alto valor, diseñados específicamente para los medios digitales es la clave para poder crecer en el sector. Es la calidad la que al fin y al cabo dará la fidelidad y la publicidad.


Los anunciantes y las grandes marcas no tienen dudas a la hora de depositar sus inversiones en los medios que les ofrecen confianza.


Sin embargo, también está la opción de contar con el pago de producto. Hablamos de los portales de internet a los que para acceder se necesita abonar una cantidad simbólica de dinero. Pero este tipo de webs no tienen mucho éxito y por lo tanto, no tienen futuro, ya que si existe la opción de periodismo digital de calidad y gratuito (que existe)… este tipo de webs perdería audiencia a pasos agigantados.


Un 20% de las iniciativas digitales de los periódicos no genera ingresos. Para poder obtener mayor sostenibilidad en el medio es necesaria una mejora de la planificación financiera y hacer un mejor aprovechamiento de los dispositivos móviles y las redes sociales. Conseguir la fidelidad del lector.


Con el paso del tiempo iremos controlando las estrategias de negocio de Internet, pero para eso, aun tenemos que probar y descartar muchas ideas. Por Lorena Cano Orón.


Los medios digitales pueden subsistir o incluso generar beneficios ofreciendo sus productos gratuitamente? Esta es la pregunta clave. Si no se le pone un precio al lector por consumir sus productos, ¿cómo consiguen mantener a todo el equipo de periodistas e informáticos en plantilla?


La respuesta es la publicidad.


No obstante, en el territorio digital, la publicidad no termina de generar suficiente capital como para poder cubrir gastos y sacar beneficios. Los periódicos digitales que no cuentan con una gran empresa de comunicación detrás que tiene otros negocios o publicaciones en papel… lo tienen muy difícil.


Además hoy en día, aquellas empresas que tienen las dos ediciones (en papel y en digital) tienen también un problema, y es que las pérdidas de los medios convencionales no compensan con los ingresos de Internet.


La publicidad en Internet sigue creciendo, pero a un ritmo muy pausado. Internet no termina de ser la panacea que muchos esperaban y la publicidad no está apostando toda su baza en este soporte. Los tiempos que corren han creado una gran confusión y no se sabe cuál es la apuesta correcta.


Los blogs y periódicos digitales de ciudadanos no-periodistas no hacen sombra a los grandes empresarios, ya que todo se mide por el número de visitas, y hay que tener en cuenta que la gente visita lo que conoce, es decir, la versión digital de los periódicos que han leído toda la vida o aquellos específicamente digitales que más han oído hablar.


Lo que más cuesta de producir son los contenidos, sobre todo contenidos de calidad, que son los que cualquier empresa que quiera hacerse un hueco y tener un futuro en esta industria debe producir. Ofrecer contenidos únicos y de alto valor, diseñados específicamente para los medios digitales es la clave para poder crecer en el sector. Es la calidad la que al fin y al cabo dará la fidelidad y la publicidad.


Los anunciantes y las grandes marcas no tienen dudas a la hora de depositar sus inversiones en los medios que les ofrecen confianza.


Sin embargo, también está la opción de contar con el pago de producto. Hablamos de los portales de internet a los que para acceder se necesita abonar una cantidad simbólica de dinero. Pero este tipo de webs no tienen mucho éxito y por lo tanto, no tienen futuro, ya que si existe la opción de periodismo digital de calidad y gratuito (que existe)… este tipo de webs perdería audiencia a pasos agigantados.


Un 20% de las iniciativas digitales de los periódicos no genera ingresos. Para poder obtener mayor sostenibilidad en el medio es necesaria una mejora de la planificación financiera y hacer un mejor aprovechamiento de los dispositivos móviles y las redes sociales. Conseguir la fidelidad del lector.


Con el paso del tiempo iremos controlando las estrategias de negocio de Internet, pero para eso, aun tenemos que probar y descartar muchas ideas.






Por Lorena Cano Orón.

José Luís Orihuela, autor del recent publicat: “80 claus sobre el futur del periodisme” defineix un gènere periodístic pertanyent a la premsa escrita, el “confidencial” como a un “gènere periodístic pròxim a la crònica i normalment de caràcter polític o econòmic que es caracteritza por el fet de que el propi periodista assumeix el caràcter de font, donant cobertura mercet a la seua credibilitat i prestigi, a les fonts originals que desitgen premuneixen ocultes i que es manifesten mitjançant “confidències”. La definició de “confidencial” s’ajustaria al que avui entenem per freelance, o la seua evolució de degut a l’adveniment de la web 2.0: els “bloggers” o el propi periodisme ciutadà. Aquest periodisme ciutadà no interessa als grans mitjans de comunicació, el quals consideren a aquest nou tipus de medi con a una amenaça.

A pesar de que el primer suport dels confidencials fora en paper, es la xarxa la que permet que aquest gènere periodístic es convertisca en un mitja de comunicació per ell mateix. Ja no hi es necessària la presència d’una redacció darrere teua per tal de fer un bon treball d’investigació o per arribar a tractar una noticia d’actualitat. Les noves ferramentes tecnològiques aplicades al periodisme digital, com per exemple “Diggo” (sistema de gestió d’informació personal que inclou marcadors web, bloc de notes post-it, arxiu d’imatges i documents, així com selecció de textos destacats) faciliten en gran mesura la labor dels periodistes.

En primer lloc, no fa molt de temps que els freelance estaven sotmesos a les decisions i les exigències temàtiques de la redacció periodística i dels seus criteris de línea editorial, però, per altra banda, i com ja hem comentat, es la xarxa qui canvia o reverteix aquest procés, adquirint en la actualitat aquest gènere denominat “confidencial” una definició totalment contraposada a la inicial. En la actualitat, la denominació de “confidencials”: “fa referència majoritàriament a mitjans periodístics únicament digitals que aborden parcel·les de la realitat poc tractades pels mitjans convencionals, o bé temes de domini públic amb fonts exclusives”.

En segon lloc, es planteja el problema de la fiabilitat de aquest nou tipus de periodisme. Al estar basat en una font exclusiva o en una única font es més difícil comprovar que eixa informació siga verdadera o falsa, i no únicament per el seu nombre reduït de fonts, sinó per les possibles implicacions de les grans institucions o de les grans empreses en aquest sector. Per exemple, si un bloc que parla d’un possible brot de virus (com varem vore a aquest mateix bloc exemplificant amb el personatge de Jude Law i la pel·lícula “Contagio”) esta patrocinat per una empresa farmacèutica, açò ens hauria de fer sospitar sobre la veracitat de la noticia exposada. El mateix exemple es pot extrapolar a qualsevol producte: si tenim a algú que ens patrocina no parlarem malament d’ells per tant reproduirem una informació filtrada.

En conclusió, la actual campanya d’alguns mitjans en contra del “confidencials” no es la primera, ni serà l’última i no tardarà en enfrentar-se també amb els “weblogs”. Segons l’autor “Les causes d’aquesta ultima pataleta son múltiples, però es resumeixen en la paraula “temor””. El grans mitjans de comunicació no tenen un posicionament crític en front de la realitat pel que hem comentat abans respecte del possible risc de (mai millor dit) “Contagio” de eixa influencia política y/o empresarial, de eixa línea editorial que estableix un tall entre les noticies acceptades i les no acceptades i, per tant, tracten d'obviar i desprestigiar el treball realitzat per aquest nou concepte de periodista freelance.

¿Vosaltres que opineu? ¿Es troba el futur del periodisme fora de les redaccions? ¿Anem cap a un periodisme totalment digital on les grans empreses de comunicació no tindran cabuda? I finalment; ¿que penseu de l’aplicació “Diggo”?

Per Alejandro Montoya Molina

Métodos de censura y la transparencia de Google

La censura cada vez va avanzando más rápido en la web, empieza a ser un tema de gran importancia para los gobiernos, vital para su estabilidad y control de la población.

Internet empieza a convertirse en una herramienta de doble filo para las autoridades, por un lado, han de potenciarlo porque significa el futuro, el progreso, pero por otro lado, el hecho de que millones y millones de ordenadores estén conectados y que cualquier ciudadano pueda volcar cualquier tipo de información en la red, y que todo esto escape al entero control del gobierno de turno, es algo que asusta a cualquier autoridad y se ven “obligadas” a intentar acotar y controlar.

Los métodos de censura más comunes y ya superados por los hackers son:

-Bloquear la URL usando el servidor DNS (Servidor de Nombres de Dominio): El DNS asocia una URL con su dirección IP (por lo que mediante una dirección web (www.ejemplo.com) llegas a ésta gracias a la relación que hace el DNS con la IP de la web). Cuando un servidor DNS no te envía a la dirección IP (a la página), o te envía una dirección con un mensaje de “error” o “lo siento…”, es síntoma de una clara censura.

-Filtraje de palabras: todo el tráfico de información de Internet pasa por un servidor (censor), que escanea el contenido en busca de “palabras sospechosas”.

-Bloqueo de puertos: si alguien bloquea un puerto, todo el tráfico dirigido a este se rechazará y no podrás realizar las acciones que van vinculadas a las webs que te diriges, direccionadas a este puerto. Para aclarar cuál es el concepto de puerto, diremos que “puerto” es como una “puerta” que guarda todo tipo de direcciones web relacionadas con él, por ejemplo, todas las http (abrir y consultar páginas web), o todas las pop3 (recibir correo electrónico), ssl o https (webs seguras donde ingresas en cuentas personales), etc.

-Software instalado en el PC (para proteger a los menores, etc.): programas instalados voluntariamente por los propietarios del ordenador para censurar aquellas páginas web que no se quiere tener acceso desde él.

-Software en el servidor de la red: programas instalados en los servidores para controlar páginas web. Normalmente es instalado en escuelas y bibliotecas, aunque también se puede instalar en un servidor general (como puede ser de una población o de un país no muy numeroso).

-Lista blanca: Es lo contrario al filtro de “palabras sospechosas” o “lista negra”, este tipo de censura actúa con todas las webs, están todas bloqueadas a excepción de aquellas que se encuentran en una “lista blanca” o palabras permitidas. Este tipo de censura quita todo el valor a Internet, es por ello que es utilizado en algunas empresas o en algunos lugares donde la conexión es gratuita y para una consulta puntual y momentánea (y por lo tanto sólo podrá visitar las páginas que ellos crear pertinentes).

-Bloquear IP’s en el router.

No obstante, entre toda esta censura y afán por querer controlar la información, Google se presenta como un “chivato” ante los gobiernos.

Google ha creado una página para hacer públicas las solicitudes que recibe de los gobiernos de los distintos países solicitando tanto los datos personales como la eliminación de cierta información de Internet.

En España se encuentra entre los 10 primeros de la lista. Hace poco, llevaba ya 324 peticiones de datos personales y 32 de eliminación de contenidos. Las peticiones de eliminación de contenidos correpondieron 5 a Blogger (3 por orden judicial), 12 a búsquedas en la web (1 por orden judicial), y 15 a YouTube (4 de ellas por orden judicial).

Google ha tenido una grata iniciativa, nos ha permitido observar los distintos comportamientos de los gobiernos a un nivel global, esperando que esto haga que tanto los gobiernos como las agencias de seguridad se piensen seriamente qué están censurando; ya que ahora, cualquiera puede saber qué gobierno está actuando y cuál está prohibiendo ciertos contenidos (con o sin la orden judicial pertinente).

El enlace para ver esta página de google, es el siguiente: http://www.google.com/governmentrequests/

Estar informat en ple segle XXI és més que una obligació. Pareix que és un entreteniment. La premsa diària es llig més a través de la Xarxa de xarxes que per mitjà del format paper, purament físic i tangible. Almenys els lectors acaben més articles que en premsa tradicional per sorprenent que puga parèixer, segons un estudi realitzat per l'Institut Poynter, publicat a l'abril de 2007, arreplegat per Editor& Publisher i difós pel diari El Món en la seua edició digital. D’aquesta forma, centenars de milions de persones es connecten a Internet en tot el món per a conèixer de primera mà el que succeïx en el seu entorn.

L'era de la globalització ha afavorit fonamentalment al que succeïx ací i ara, és a dir, a l'entorn més pròxim. La globalització, d'aquesta manera, s'ha convertit en glocalització. Es compleix d'esta manera una de les màximes de la notícia perquè esta tinga més transcendència i rellevància per al lector. La proximitat és un dels reclams dels lectors. Importa el que està succeint en el nostre lloc de treball o de vacacions. O, potser, allà on immediatament qui reclame eixa informació es vaja a desplaçar de manera immediata.
El periodista informa, forma i entreté. Ho ha fet sempre a través de tots els mitjans de comunicació, especialment en televisió per ser aquest el mitjà que més seduïa al receptor del missatge fins a l'aparició d'Internet, però actualment pareix que s'estiga complint amb més ímpetu a l'última premissa. És més, si esta no es compleix, molt difícilment transcendirà la informació que pretenga oferir el mitjà de comunicació. És per aquest motiu pel que molts periòdics diaris han canviat els seus formats o s'han servit d'altres per a amenitzar la informació.

El lector s'acostuma amb rapidesa al mitjà interactiu i audiovisual, de tal manera que la simple lectura del diari perd interés per a ell i el que és més rellevant, a l'estar implicats menys sentits, fa que la seua capacitat de concentració i atenció siga menor. Per aquest motiu, la utilització d'una nova plataforma d'informació que es puga transportar a la butxaca dels nostres vaquers resulta més atractiva per al receptor del missatge informatiu: és multi sensorial i a més permet la consulta de la informació en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

La formació als usuaris es pot convertir en un element clau per a tractar revocar el que pot arribar a ser un dilema social; l'ús i abús de la ferramenta Internet. Perquè el ser humà en compte de tractar de suplir les seues carències amb la tecnologia s'està topant amb la saturació de la informació a la que està exposat per totes les diferents plataformes tecnològiques. La saturació depèn d'una sèrie de factors que han propiciat un esdeveniment sense precedents i que han donat lloc a la generació d'una nova forma de periodisme: el tele mòbil.

El mòbil és un aparell multifunció en el que tot està integrat. Cap tot i tot val. Hui en dia la majoria dels mòbils contenen, entre moltes altres funcions, la de la càmera. En el cas de la funció “càmera fotogràfica” ja no cal traslladar-se d'un lloc a un altre amb ella ni comprar una d'usar i tirar; el telèfon fa possible que es realitze una instantània per a corroborar que es va estar en el lloc dels fets.



El periodisme mòbil s'ha convertit en un fet contrastat. Qualsevol persona pot relatar un esdeveniment i certificar-ho convenientment amb una fotografia. Tot el món pot ser periodista. Si qualsevol pot proporcionar informació, llavors...

¿Quin sentit tenen les Facultats de Comunicació? ¿En què resideix l'habilitat d'un periodista? ¿Per a què una marca comunicativa, una capçalera, si la informació pot circular amb molt baix cost en la xarxa i sense una imatge de garantia?

Per Alejandro Montoya Molina

Internet es un mundo lleno de información, pero no toda es tan accesible como nos hacen creer. La censura digital existe.

Los gobiernos censuran (o al menos eso intentan) los distintos contenidos que perjudican sus intereses. Dificultan el acceso e incluso vetan el contenido, quedando en silencio aquello que se interpone entre sus planes.

A pesar de que la libertad de expresión y el derecho a la información está presente en la declaración de los Derechos Humanos, se hace todo lo posible por esconder, silenciar o disfrazar mucha información que no interesa que se sepa.



Las distintas formas que se utilizan para censurar elementos de Internet dependen del tipo de control que el gobierno quiera ejercer. Hay varias estrategias:

-La más efectiva: Prohibición de Internet, utilizada por Corea del Norte y Afganistán.

-Control de las personas con acceso a la Red, utilizado en Cuba.

-La monitorización de contenidos, practicada por China, Rusia, Singapur, India, algunos países de África del Norte y de Oriente Medio.

-Filtraje de contenidos y bloqueo de webs, que consiste en controlar a los proveedores de servicio de Internet del país para poder bloquear las webs indeseadas. Esta práctica es propia de Arabia Saudí.

-También existe la creación de leyes o propuestas de regulación bajo el pretexto de protección a la infancia o la lucha contra el crimen (algo a lo que la gente no se va a oponer), que consisten en instalar un software de filtrado por palabras clave.

En los países con regímenes autoritarios este control de la red es algo que ya viene con la política del sistema, ya que la información, al fin y al cabo, es poder, y quien la controla, no sólo controla datos, sino la estabilidad y el control de todo un gobierno. No obstante, este tipo de países tienen dos caras, por un lado fomentan el desarrollo de Internet (como propaganda estatal) pero por otro lado, controlan todo lo que se publica y todo lo que puede “filtrar” al exterior.

Un ejemplo de esto es China, cuyo gobierno se asegura de controlar la información que hay en Internet. Ha impulsado el acceso a Internet con fines económicos, no obstante, ha limitado los contenidos de la red mediante el control de los ISP, el bloqueo de webs (como la de “The New York Times”, la “CNN” o “The Wall Street Journal”) y la aplicación de condenas a los ciberdisidentes. De hecho, las autoridades obligan a los usuarios de Internet a inscribirse previamente en una base de dados de la policía. Además de esto, está permitido (protegido) por la ley el espionaje de correo electrónico e incluso a cortar la conexión de algún usuario si se detecta algún mensaje peligroso.

Ejemplo: http://www.elpais.com/articulo/internacional/Gobierno/chino/endurece/censura/Internet/elpepuint/20110830elpepuint_5/Tes

En los países democráticos, también se censuran contenidos de la red, pero de una forma más encubierta, ya que el derecho a la libertad de expresión suele estar presente en casi todas las constituciones. No obstante, cada ver surgen más proyectos de leyes destinados al control de la información que circula por Internet.

Como ejemplo, tenemos a EEUU, que bajo el pretexto de luchar contra el terrorismo, ha dado libertad tanto al FBI como a los agentes de seguridad para perseguir el cibercrimen, convirtiendo así a Internet en una amenaza para los estadounidenses. Después de los atentados del 11S en 2001, se aprobó la vigilancia de información en Internet, la cual supone el control de los correos electrónicos e incluso el rastreo de la navegación de aquellos que puedan parecer sospechosos. Y como una gran mayoría del trafico de Internet pasa por centrales estadounidenses, se ven con la “necesidad” de tener que vigilar a todos (estadounidenses y no estadounidenses) los que pasen por su red, convirtiéndose en una autoridad “mundial”, pudiendo aplicar su jurisdicción en cualquier lugar.

También en Europa ha empezado a aprobarse legalmente la vigilancia cibernética. Gracias a presión norteamericana, se puede decir que comenzó la “Cruzada Antiterrorista”, concretamente a partir del 2002, cuando el Parlamento Europeo aprobó una nueva Directiva que impone a los gobiernos legislar para poder tener acceso al control de la información, así como conservar todos los datos de las comunicaciones (teléfonos, correos electrónicos…) y permitir el acceso a las autoridades. Todo esto con el fin de “controlar el cibercrimen” y poder perseguir otra serie de contenidos ilícitos de Internet.

En España, la Ley de Servicios de la Sociedad de la Información y Comercio Electrónico (LSSI), aprobada el 27 de junio de 2002 y en vigor desde el 13 de octubre, obliga a los ISP a retener y conservar los datos de conexiones y tráfico al menos durante un año, aunque, gracias a las enmiendas introducidas, la policía no tendrá acceso a los datos sin permiso judicial.



Por Lorena Cano Orón

L’onze per cent de la població adulta te actualment una “tablet” a les seues mans. Més o menys la meitat d’ells visualitzen noticies o s’informen mitjançant aquest dispositiu, i tres de cada deu utilitzen més temps consumint premsa que mai. Pel contrari que alguns a la industria periodística esperaven, la majoria diu que no estaria disposta a pagar per continguts periodístics als seus dispositius, d’acord amb un estudi detallat realitzat al voltant del usuaris de “tablet” i els seus hàbits de consum.

En primer lloc, ja no parlem únicament de tabletes; ens referim també als dispositius mòbils. Cada vegada son més les possibles aplicacions del periodisme digital a aquestos dispositius (com ja hem comentat en articles precedents a aquest) i cada vegada augmenta el públic o “target” cap al qual podem dirigir un missatge o “El” missatge. La introducció d’aquests nous dispositius afavoreix (al menys a priori) el desenvolupament de la industria periodística.

En segon lloc, i per tal de contraposar opinions, en paraules de Gay Talese, un dels fundadors del “nou periodisme”: “Internet no va a eradicar el periodisme, però esta minant els seus ciments. Amb Internet es molt senzill quedar-te a la teua taula i treure la informació punxant unes quantes tecles sense eixir de la teua habitació. Però, el que tens que fer es eixir i buscar la informació. Es molt important saber escoltar i ver els gestos de les persones quan parlen. No es tracta de aconseguir informació des del teu entorn, sinó en el entorn en el qual aquestes persones es troben. Té que haver un contacte físic amb la persona a la qual vols descriure”.

Nosaltres no estem totalment d’acord amb el que diu Talese, ja que l’ús d’Internet no implica necessariament perdre el contacte amb la realitat. Un bon exemple son els freelance i la seua adaptació al periodisme digital; aquestos professionals de la informació no només realitzen un treball de camp, sinó que ho fan interactuen amb els seus dispositius digitals i utilitzant Internet.

Talese parla també de les revoltes àrabs ocorregudes als últims mesos i sosté que: “Hi periodistes que es troben a Internet i es poden comunicar amb gent que es troba en Trípoli, els poden informar de las protestes al Cairo i potser que la informació que aconsegueixen siga vàlida, però son mètodes que van a fer que eixa informació no siga igual de duradera i no tinga el mateix significat que la que realitza una persona que ha estat allí, veient el que ocorria”. En aquest cas, Gay te raó quan diu que no te el mateix valor la informació obtinguda per una font secundaria que per una font primaria, però o no es pot menysprear una millora digital com aquesta. La informació hagués arribat de forma molt més fluida de no haver segut per la censura digital, ja que, a pesar de que la població no utilitzava “tablets” si que emprava dispositius mòbils.

Per altra banda, l’estudi realitzat per Pew Research Center's Project for Excellence in Journalism en col·laboració amb The Economist Group va establir que la major part del posseïdors d’una “tablet” utilitzen la seua tableta tots els dies. Els propietaris d’aquest dispositiu emprenen una mitjana de noranta minuts utilitzant-lo.

L’estudi també troba diferencies en els usos de les tabletes en comparació amb altres tipus de consum digital. El públic potencial, per exemple, es mostra més receptiu a l’hora de llegir articles extensos a les seues “tablets” i no únicament els titulars. No obstant aixó, el pas del públic potencial del interès a la compra encara no s’ha produït, al menys de moment.


I vosaltres; ¿Que opineu? ¿Es el periodisme freelance el periodisme del futur? ¿El futur del periodisme es troba a aquests dos dispositius o plataformes digitals? ¿Que vos pareixen les declaracions de Gay Talese en la entrevista atorgada a Público.es? ¿Estaríeu disposats a pagar per edicions de periòdics en format digital o per productes com “Orbyt”?


Per Alejandro Montoya Molina