Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.
Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.
A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.
Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.
Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.
Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.
És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.
En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió.
Per Alejandro Montoya Molina