L’altre dia, navegant per Internet vaig accedir a un estudi difós per la consultora italiana Digital PR que avalava la creixent impressió de que els weblocs s'estan consolidant ràpidament com a font i plataforma de publicació per als periodistes. Les dades són referents als periodistes italians però les podem extrapolar a qualsevol país.
L'estudi realitzat amb enquestes a 400 periodistes, analitza l'opinió d'aquests sobre els blocs i la seva creixent competència informativa amb els mitjans convencionals. Referent a això, dos de cada tres periodistes pensen que els weblocs porten “un important espai de llibertat“.
També, caldria destacar que l’informe comenta que un terç dels periodistes italians consulten weblocs diàriament.
Per temes, un 50% dels enquestats afirma llegir weblocs de política i economia; a aquesta categoria li segueixen els lectors de blocs de tecnologia i telecomunicacions (45%), cròniques i costums (42%), art i cultura (35%), a més d'altres temes que susciten menor interès.
El 72% dels enquestats afirma llegir els weblocs “per curiositat“. Per darrere d'aquesta motivació principal estan la seva utilitat per al treball (41%), la investigació i documentació (38%) i la seva utilitat per redactar una nova informació (21%). Com podem observar, el segon lloc, amb un 41%, ens demostra la gran utilitat per a buscar informacions dels blocs i la seua gran utilització per part dels periodistes.
Crida l'atenció la forma amb que els periodistes enquestats afirmen trobar els weblocs. Enfront dels mètodes per a la recerca de pàgines web convencionals, obtingudes quasi en la seua totalitat a través de cercadors automàtics, les formes d'accés als blocs són molt més variades. De fet, el 46% dels periodistes afirma trobar els weblocs sobretot a través dels enllaços en altres weblocs. Per darrere queden els motors de recerca (43%), els suggeriments d'amics (39%) i la indicacions oposades en altres mitjans (29%).
Respecte de la credibilitat informativa dels weblocs, aquest estudi estableix que només el 4% dels periodistes considera als weblocs com “generalment creïbles“. En el pol oposat, només el 3% pensa que són “absolutament fiables“. Els altres periodistes s'inclinen àmpliament (74%) per concedir credibilitat als weblocs, encara que estimen imperatiu comprovar sempre la informació en una altra font; el restant 19% pensa que la informació dels weblocs és “rarament creïble“. Com vegem en aquest punt la informació de la web continua sent poc creïble i com ja hem comentat en anteriors entrades és necessari comparar i buscar diverses fonts abans de creure allò que llegim.
Quant a la publicació de weblocs, un de cada quatre enquestats afirma tenir un de personal independent; hi ha un altre 5% que afirma mantenir un webloc vinculat al mitjà per al qual treballa. Dels altres, el 14% anuncia la seva intenció d'activar un bloc pròximament i el 56% diu no tenir cap webloc ni intenció de posseir-ho.
Poc a poc els periodistes veuen necessari tindre un bloc per a poder escriure informacions amb total llibertat i no estar supeditats a les directrius dels seus mitjans. De totes formes i com podem observar a les dades de dalt, 1 de cada 2 encara no veu necessari la redacció a través de la Internet encara que segons el meu criteri aquesta tendència anirà a la baixa en els propers anys.
Ací teniu un vídeo sobre la necessitat de tindre un bloc per als periodistes.
Seguint amb l’estudi podem destacar que entre els periodistes que tenen un webloc, les motivacions són diverses: el 38% diu mantenir-ho per “crear un espai d'aprofundiment i discussió“, el 32% com a “experiment professional“, el 21% per “comunicar els interessos personals” i el 9% per “desig de visibilitat“.
Finalment, el 60% dels entrevistats atribueix als weblocs la capacitat de modificar el món de la informació, “en particular, modificar de manera significativa la modalitat de generació i distribució de les notícies“
I vosaltres teniu un bloc? Quina capacitat li atribuïu? Esteu d’acord amb els resultats de l’enquesta? Cregueu que és extrapolable a tots els sectors de la comunicació?
Per Joan Andreu Quiles