Periodisme Digital

Com afirma Philip Meyer, "Un periodista competent es un científic en exercici". Els periodistes, como els científics, busquen demostrar la realitat: observen el que els envolta, ho estudien i analitzen, per a traure les seues pròpies hipòtesis. Hui en dia, més que mai, amb l’aparició d’Internet el comportament en la xarxa esta auto inventant-se i el periodista en línea juga un paper decisiu en la definició de la comunicació en la web.

Ahir vaig anar a vore al cinema la pel·lícula “Contagio”. L’argument de la trama era ben predictible i es va presentar com un híbrid entre pel·lícula i documental que va anar agafant ritme a mesura que avançava el temps de projecció. Si parlem de periodisme digital es improbable que parlem d’aquesta pel·lícula i no parlem del personatge encarnat per Jude Law: un periodista freelance que utilitza un diari íntim en la xarxa per tal de mantindre informats als seus seguidors.

 Existeix una identificació amb determinats personatges anònims; ens identifiquem més amb un “ningú” que fa coses en televisió que amb l’aristocràcia protagonista de la premsa rosa. Resulta molt atractiva aquesta representació en la qual pareix no estar-hi present la temuda mediació o censura; l’espectador creu vore una vida anònima. Una persona corrent a la televisió es comportaria de forma més natural ja que no aniria tan arreglada. Es genera, per tant, el fals efecte de “no mediació”.

A més, aquesta situació es pot traslladar a qualsevol camp o sector de la comunicació, incloent el sector audiovisual. Si comparem l’opinió de la gent respecte al tractament d’un mateix tema mitjançant una pel·lícula o un documental la resposta seria clara: el documental com a font més fiable d’informació. No obstant aixó el documental te tant de posada en escena com una pel·lícula. En front d’aquesta lògica el espectador es decanta per la immediatesa, per la cultura del ara, de la ubiqüitat més “appleniana”.

Per altra banda, la qüestió no es dir la veritat, si no fins a quin punt el que dic sembla veritat, parlem de posada en escena, de representació. Els mecanismes discursius generen un efecte de realitat autobiogràfica més o menys intens, més o menys veritable. A la pel·lícula comentada s’evidencien aquest mecanismes discursius; el escriptor (o pseudo-escriptor concebut des de la “premsa seria”) decideix que temes promocionar, toma la decisió de posar la càmera en per tal de reflectir el seu rostre i seleccionant el seu discurs. La qüestió no es que diga la veritat (de fet al film no ho fa) si no la seua competència per a autentificar la funció autobiogràfica del seu diari íntim a Internet.

En conclusió, l’espai que ocupen els freelance al territori mediàtic de la comunicació periodística es cada vegada major. La seua presencia e importància a aquest sector s’ha vist afavorida per l’adveniment de la World Wide Web i de les noves TIC. Un blogger o freelance que pot semblar tan irritant com resulta en un primer moment de la pel·lícula l’actor Jude Law es a la vegada una icona per a milers de seguidors. La confiança que comença a generar aquesta nova branca del periodisme recorda molt a les estrelles radiofòniques dels magazine matutins espanyols. Periodisme en línea com a sinònim de credibilitat i neutralitat...en teoria. 


 Per Alejandro Montoya Molina