Ahir per la nit al programa “El Hormiguero” va assistir com a protagonista convidat Alberto Contador. Quan va anar avançant el programa va eixir “a la llum” el seu suposat cas de dopatge voluntari. No vaig poder evitar recordar portades de periòdics tradicionals que no vaig a mencionar que citaven en portada, després de conèixer el cas de Marta Domínguez “Marta també era mentida”, fent referència al ciclista ja mencionat.
En primer lloc, els discursos mediàtics els tenim que contemplar en l’àmbit de la serialització. La premsa escrita (tant tradicional com digital) produeix dia enrere dia i hora enrere hora un relat de llarga duració; un relat serialitzat. Però, al mateix temps s’ha de tindre present que no estem parlant de un relat, estem parlant d’un conjunt de relats en conflicte que ens remeten a les diferents marques editorials. El lector tria un periòdic determinat per que espera d’eixa marca editorial una estratègia valorativa determinada: ja siga en relació amb ETA, Gadafi, la retirada de les tropes dels EEUU o Alberto Contador.
En el cas de Gadafi sona còmic que un dictador que ha assassinat a milers de persones, sense ser rebutjat sinó mimat per la capital d’Espanya, siga ara el assassinat. Avui en dia, un mòbil es un dispositiu que millora la comunicació (sobretot si parlem de androides i periodisme digital) i les fotografies i gravacions defectuoses tenien el valor de ser gravacions no professionals en les quals trobàvem el púlpit de l’assassinat del dictador. Va aparèixer en totes les noticies i en totes las pàgines Web i va provocar expectació.
En segon lloc, fer una representació mediàtica amb pretensions de representació amb pluralitat i amb un cert grau de documentació no es possible en temps de guerra, ja que els periodistes del sector tradicional es senten amenaçats. Quan s’ofereixen aquest tipus d’imatges (mort de Gadafi) es te alguna cosa, es te a una persona abans de ser assassinada. En el model de producció d’actualitat (que no demana el ciutadà sinó la pròpia empresa) aquest tipus d’imatge o informació te un rendiment. Es mostra el seu moment, el moment de la mort. .
Per altra banda, quan es fa al·lusió a “no digital” ens referim a la comunicació que no te un cent per cent de contingut digital. La informació no es trobarà desenvolupada en un entorn digital, peró, podrà tindre contingut digital annexat. Els mitjans tradicionals constituiran un exemple d’aquestos mitjans “no digitals” mandres que el mitjans “digital” podrien fer referència als blogs. Les diferencies entre ambdues plataformes es troben ben definides i sembla que el periodisme digital es un camp més ample d’abraçar.
Amb iniciatives com Lydia system s’intenta evitar la generalització i donar pas a l’agrupació dels blogs i de les noticies colgades a les pàgines web dels periòdics tradicionals. Es porta a terme un anàlisi de cinc cents diaris del continent Americà i de milers de post colgats a cents de blogs per part de “American Association for Artificial Intelligence”.
En conclusió, i a pesar de les iniciatives portades per tal de diferenciar la comunicació digital i la no digital, els mitjans de comunicació tradicional i el periodisme digital, la base de fons continua per ser la mateixa. Es cert que amb els blogs es crea la possibilitat de difondre la informació amb major immediatesa i amb menys intermediaris; peró no sempre, ja que la publicitat finalitzarà per arrossegar a aquest “nou” periodisme. Contador i Gadafi no son casos aïllats, son conseqüència del sensacionalisme i de l’herència del “està passant, ho estàs veient”.
Per Alejandro Montoya Molina