José Luís Orihuela, autor del recent publicat: “80 claus sobre el futur del periodisme” defineix un gènere periodístic pertanyent a la premsa escrita, el “confidencial” como a un “gènere periodístic pròxim a la crònica i normalment de caràcter polític o econòmic que es caracteritza por el fet de que el propi periodista assumeix el caràcter de font, donant cobertura mercet a la seua credibilitat i prestigi, a les fonts originals que desitgen premuneixen ocultes i que es manifesten mitjançant “confidències”. La definició de “confidencial” s’ajustaria al que avui entenem per freelance, o la seua evolució de degut a l’adveniment de la web 2.0: els “bloggers” o el propi periodisme ciutadà. Aquest periodisme ciutadà no interessa als grans mitjans de comunicació, el quals consideren a aquest nou tipus de medi con a una amenaça.
A pesar de que el primer suport dels confidencials fora en paper, es la xarxa la que permet que aquest gènere periodístic es convertisca en un mitja de comunicació per ell mateix. Ja no hi es necessària la presència d’una redacció darrere teua per tal de fer un bon treball d’investigació o per arribar a tractar una noticia d’actualitat. Les noves ferramentes tecnològiques aplicades al periodisme digital, com per exemple “Diggo” (sistema de gestió d’informació personal que inclou marcadors web, bloc de notes post-it, arxiu d’imatges i documents, així com selecció de textos destacats) faciliten en gran mesura la labor dels periodistes.
En primer lloc, no fa molt de temps que els freelance estaven sotmesos a les decisions i les exigències temàtiques de la redacció periodística i dels seus criteris de línea editorial, però, per altra banda, i com ja hem comentat, es la xarxa qui canvia o reverteix aquest procés, adquirint en la actualitat aquest gènere denominat “confidencial” una definició totalment contraposada a la inicial. En la actualitat, la denominació de “confidencials”: “fa referència majoritàriament a mitjans periodístics únicament digitals que aborden parcel·les de la realitat poc tractades pels mitjans convencionals, o bé temes de domini públic amb fonts exclusives”.
En segon lloc, es planteja el problema de la fiabilitat de aquest nou tipus de periodisme. Al estar basat en una font exclusiva o en una única font es més difícil comprovar que eixa informació siga verdadera o falsa, i no únicament per el seu nombre reduït de fonts, sinó per les possibles implicacions de les grans institucions o de les grans empreses en aquest sector. Per exemple, si un bloc que parla d’un possible brot de virus (com varem vore a aquest mateix bloc exemplificant amb el personatge de Jude Law i la pel·lícula “Contagio”) esta patrocinat per una empresa farmacèutica, açò ens hauria de fer sospitar sobre la veracitat de la noticia exposada. El mateix exemple es pot extrapolar a qualsevol producte: si tenim a algú que ens patrocina no parlarem malament d’ells per tant reproduirem una informació filtrada.
En conclusió, la actual campanya d’alguns mitjans en contra del “confidencials” no es la primera, ni serà l’última i no tardarà en enfrentar-se també amb els “weblogs”. Segons l’autor “Les causes d’aquesta ultima pataleta son múltiples, però es resumeixen en la paraula “temor””. El grans mitjans de comunicació no tenen un posicionament crític en front de la realitat pel que hem comentat abans respecte del possible risc de (mai millor dit) “Contagio” de eixa influencia política y/o empresarial, de eixa línea editorial que estableix un tall entre les noticies acceptades i les no acceptades i, per tant, tracten d'obviar i desprestigiar el treball realitzat per aquest nou concepte de periodista freelance.
¿Vosaltres que opineu? ¿Es troba el futur del periodisme fora de les redaccions? ¿Anem cap a un periodisme totalment digital on les grans empreses de comunicació no tindran cabuda? I finalment; ¿que penseu de l’aplicació “Diggo”?
Per Alejandro Montoya Molina
