Periodisme Digital

Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.

Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.

A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.

Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.

Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.



Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.

És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.

En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió. 

Per Alejandro Montoya Molina

La proliferació de portals financers que, sense ser pròpiament periòdics, inunden la xarxa es tronadora. El fenomen es va originar en 2000 però després del desplomi tecnològic, alguns es van quedar pel camí. Els que han sobreviscut ofereixen al cibernauta la més completa informació i compten amb fidels seguidors (el nombre dels quals augmenta progressivament) definint així una clara tendència sobre els nous hàbits del lector d'informació econòmica.

La facilitat d'accés que imposava una edició digital guanyava adeptes i la rivalitat amb les publicacions especialitzades tradicionals en paper es va constatar de seguida. Sense ser pròpiament fonts d'informació, aquests portals financers reben milers de visites diàries, entre elles la de directius, professionals de les finances i redactors econòmics de periòdics, ràdios i televisions.
La informació que ofereixen és tan simultània com el pot ser en la ràdio. De fet, ja s'han constituït en una autèntica competència pels altres mitjans tradicionals i, per descomptat, en una font informativa ràpida i barata.

Davant aquesta creixent proliferació de portals dedicats a economia, els diaris especialitzats es van llançar a reforçar les seves edicions digitals oferint els mateixos serveis que les webs financeres. La tendència apunta a la primacia de les webs econòmiques sobre els seus homònims en paper. De tot això, es desprèn que actualment hi ha una fèrria competència entre les edicions digitals dels diaris econòmics tradicionals que encara es publiquen en paper, i els portals financers de grups empresarials.

A aquest panorama, cal afegir una nova font informativa de dubtosa subsistència: els blocs o quaderns de bitàcola realitzats per professionals i experts que s'han erigit també en fonts fiables.

Internet ofereix instantaneïtat i interactivitat, dues qualitats fonamentals per al seguiment de la informació econòmica. En elles resideix el sorprenent desenvolupament de les edicions digitals dels principals diaris econòmics i dels portals financers d'empreses que han entrat en competència.

Els elements mes valorats pels usuaris d'informació econòmica en Internet són les eines i serveis addicionals que donen valor agregat i van mes allà de la informació pura i dura. Les cotitzacions en Borsa en temps real, els estudis sobre la solidesa econòmica d'alguns països i anàlisis de la situació de les empreses nacionals i internacionals són un plus que l'internauta valora i premia. La informació econòmica sempre es va caracteritzar pel rigor, la profunditat, l'anàlisi, el detall i la previsió de conseqüències.

Caldria pensar que el culte a la rapidesa, a la immediatesa que ofereix Internet aniria en detriment de la qualitat informativa. No obstant això cal concloure afirmant que el bon periodisme no entén de suports. Internet, com a mitjà de comunicació de masses, està subjecte, o hauria d'estar-ho, als mateixos plantejaments ètics i deontològics que els mitjans tradicionals. En l'era de la informació, el periodista juga un paper fonamental a l'hora de verificar, contrastar i recolzar les seves informacions. Només els millors sobreviuran.



La crisi ha tocat de ple als mitjans de comunicació, i per tant, a la premsa econòmica. Assistim a reduccions de costos, beneficis publicitaris i audiències el que produeix retallada de plantilles. Les redaccions s'unifiquen, el periodista multimèdia està a l'ordre del dia. Treballar per a diversos mitjans li obliga a dedicar mes temps i esforç. Els professionals mes experimentats són substituïts per joves periodistes recentment sortits de la facultat que cobren sous mínims i manegen millor les noves tecnologies gràcies a la seva condició de nadius digitals. La qualitat de la informació es ressent. Estem en plena reubicació del sector i és necessari aprofitar els avantatges que ofereix Internet mantenint els majors estàndards de qualitat informativa. És el nostre valor afegit.

Per Alejandro Montoya Molina

Métodos de censura y la transparencia de Google

La censura cada vez va avanzando más rápido en la web, empieza a ser un tema de gran importancia para los gobiernos, vital para su estabilidad y control de la población.

Internet empieza a convertirse en una herramienta de doble filo para las autoridades, por un lado, han de potenciarlo porque significa el futuro, el progreso, pero por otro lado, el hecho de que millones y millones de ordenadores estén conectados y que cualquier ciudadano pueda volcar cualquier tipo de información en la red, y que todo esto escape al entero control del gobierno de turno, es algo que asusta a cualquier autoridad y se ven “obligadas” a intentar acotar y controlar.

Los métodos de censura más comunes y ya superados por los hackers son:

-Bloquear la URL usando el servidor DNS (Servidor de Nombres de Dominio): El DNS asocia una URL con su dirección IP (por lo que mediante una dirección web (www.ejemplo.com) llegas a ésta gracias a la relación que hace el DNS con la IP de la web). Cuando un servidor DNS no te envía a la dirección IP (a la página), o te envía una dirección con un mensaje de “error” o “lo siento…”, es síntoma de una clara censura.

-Filtraje de palabras: todo el tráfico de información de Internet pasa por un servidor (censor), que escanea el contenido en busca de “palabras sospechosas”.

-Bloqueo de puertos: si alguien bloquea un puerto, todo el tráfico dirigido a este se rechazará y no podrás realizar las acciones que van vinculadas a las webs que te diriges, direccionadas a este puerto. Para aclarar cuál es el concepto de puerto, diremos que “puerto” es como una “puerta” que guarda todo tipo de direcciones web relacionadas con él, por ejemplo, todas las http (abrir y consultar páginas web), o todas las pop3 (recibir correo electrónico), ssl o https (webs seguras donde ingresas en cuentas personales), etc.

-Software instalado en el PC (para proteger a los menores, etc.): programas instalados voluntariamente por los propietarios del ordenador para censurar aquellas páginas web que no se quiere tener acceso desde él.

-Software en el servidor de la red: programas instalados en los servidores para controlar páginas web. Normalmente es instalado en escuelas y bibliotecas, aunque también se puede instalar en un servidor general (como puede ser de una población o de un país no muy numeroso).

-Lista blanca: Es lo contrario al filtro de “palabras sospechosas” o “lista negra”, este tipo de censura actúa con todas las webs, están todas bloqueadas a excepción de aquellas que se encuentran en una “lista blanca” o palabras permitidas. Este tipo de censura quita todo el valor a Internet, es por ello que es utilizado en algunas empresas o en algunos lugares donde la conexión es gratuita y para una consulta puntual y momentánea (y por lo tanto sólo podrá visitar las páginas que ellos crear pertinentes).

-Bloquear IP’s en el router.

No obstante, entre toda esta censura y afán por querer controlar la información, Google se presenta como un “chivato” ante los gobiernos.

Google ha creado una página para hacer públicas las solicitudes que recibe de los gobiernos de los distintos países solicitando tanto los datos personales como la eliminación de cierta información de Internet.

En España se encuentra entre los 10 primeros de la lista. Hace poco, llevaba ya 324 peticiones de datos personales y 32 de eliminación de contenidos. Las peticiones de eliminación de contenidos correpondieron 5 a Blogger (3 por orden judicial), 12 a búsquedas en la web (1 por orden judicial), y 15 a YouTube (4 de ellas por orden judicial).

Google ha tenido una grata iniciativa, nos ha permitido observar los distintos comportamientos de los gobiernos a un nivel global, esperando que esto haga que tanto los gobiernos como las agencias de seguridad se piensen seriamente qué están censurando; ya que ahora, cualquiera puede saber qué gobierno está actuando y cuál está prohibiendo ciertos contenidos (con o sin la orden judicial pertinente).

El enlace para ver esta página de google, es el siguiente: http://www.google.com/governmentrequests/

L’onze per cent de la població adulta te actualment una “tablet” a les seues mans. Més o menys la meitat d’ells visualitzen noticies o s’informen mitjançant aquest dispositiu, i tres de cada deu utilitzen més temps consumint premsa que mai. Pel contrari que alguns a la industria periodística esperaven, la majoria diu que no estaria disposta a pagar per continguts periodístics als seus dispositius, d’acord amb un estudi detallat realitzat al voltant del usuaris de “tablet” i els seus hàbits de consum.

En primer lloc, ja no parlem únicament de tabletes; ens referim també als dispositius mòbils. Cada vegada son més les possibles aplicacions del periodisme digital a aquestos dispositius (com ja hem comentat en articles precedents a aquest) i cada vegada augmenta el públic o “target” cap al qual podem dirigir un missatge o “El” missatge. La introducció d’aquests nous dispositius afavoreix (al menys a priori) el desenvolupament de la industria periodística.

En segon lloc, i per tal de contraposar opinions, en paraules de Gay Talese, un dels fundadors del “nou periodisme”: “Internet no va a eradicar el periodisme, però esta minant els seus ciments. Amb Internet es molt senzill quedar-te a la teua taula i treure la informació punxant unes quantes tecles sense eixir de la teua habitació. Però, el que tens que fer es eixir i buscar la informació. Es molt important saber escoltar i ver els gestos de les persones quan parlen. No es tracta de aconseguir informació des del teu entorn, sinó en el entorn en el qual aquestes persones es troben. Té que haver un contacte físic amb la persona a la qual vols descriure”.

Nosaltres no estem totalment d’acord amb el que diu Talese, ja que l’ús d’Internet no implica necessariament perdre el contacte amb la realitat. Un bon exemple son els freelance i la seua adaptació al periodisme digital; aquestos professionals de la informació no només realitzen un treball de camp, sinó que ho fan interactuen amb els seus dispositius digitals i utilitzant Internet.

Talese parla també de les revoltes àrabs ocorregudes als últims mesos i sosté que: “Hi periodistes que es troben a Internet i es poden comunicar amb gent que es troba en Trípoli, els poden informar de las protestes al Cairo i potser que la informació que aconsegueixen siga vàlida, però son mètodes que van a fer que eixa informació no siga igual de duradera i no tinga el mateix significat que la que realitza una persona que ha estat allí, veient el que ocorria”. En aquest cas, Gay te raó quan diu que no te el mateix valor la informació obtinguda per una font secundaria que per una font primaria, però o no es pot menysprear una millora digital com aquesta. La informació hagués arribat de forma molt més fluida de no haver segut per la censura digital, ja que, a pesar de que la població no utilitzava “tablets” si que emprava dispositius mòbils.

Per altra banda, l’estudi realitzat per Pew Research Center's Project for Excellence in Journalism en col·laboració amb The Economist Group va establir que la major part del posseïdors d’una “tablet” utilitzen la seua tableta tots els dies. Els propietaris d’aquest dispositiu emprenen una mitjana de noranta minuts utilitzant-lo.

L’estudi també troba diferencies en els usos de les tabletes en comparació amb altres tipus de consum digital. El públic potencial, per exemple, es mostra més receptiu a l’hora de llegir articles extensos a les seues “tablets” i no únicament els titulars. No obstant aixó, el pas del públic potencial del interès a la compra encara no s’ha produït, al menys de moment.


I vosaltres; ¿Que opineu? ¿Es el periodisme freelance el periodisme del futur? ¿El futur del periodisme es troba a aquests dos dispositius o plataformes digitals? ¿Que vos pareixen les declaracions de Gay Talese en la entrevista atorgada a Público.es? ¿Estaríeu disposats a pagar per edicions de periòdics en format digital o per productes com “Orbyt”?


Per Alejandro Montoya Molina

Ahir per la nit al programa “El Hormiguero” va assistir com a protagonista convidat Alberto Contador. Quan va anar avançant el programa va eixir “a la llum” el seu suposat cas de dopatge voluntari. No vaig poder evitar recordar portades de periòdics tradicionals que no vaig a mencionar que citaven en portada, després de conèixer el cas de Marta Domínguez “Marta també era mentida”, fent referència al ciclista ja mencionat.

En primer lloc, els discursos mediàtics els tenim que contemplar en l’àmbit de la serialització. La premsa escrita (tant tradicional com digital) produeix dia enrere dia i hora enrere hora un relat de llarga duració; un relat serialitzat. Però, al mateix temps s’ha de tindre present que no estem parlant de un relat, estem parlant d’un conjunt de relats en conflicte que ens remeten a les diferents marques editorials. El lector tria un periòdic determinat per que espera d’eixa marca editorial una estratègia valorativa determinada: ja siga en relació amb ETA, Gadafi, la retirada de les tropes dels EEUU o Alberto Contador.

En el cas de Gadafi sona còmic que un dictador que ha assassinat a milers de persones, sense ser rebutjat sinó mimat per la capital d’Espanya, siga ara el assassinat. Avui en dia, un mòbil es un dispositiu que millora la comunicació (sobretot si parlem de androides i periodisme digital) i les fotografies i gravacions defectuoses tenien el valor de ser gravacions no professionals en les quals trobàvem el púlpit de l’assassinat del dictador. Va aparèixer en totes les noticies i en totes las pàgines Web i va provocar expectació.

En segon lloc, fer una representació mediàtica amb pretensions de representació amb pluralitat i amb un cert grau de documentació no es possible en temps de guerra, ja que els periodistes del sector tradicional es senten amenaçats. Quan s’ofereixen aquest tipus d’imatges (mort de Gadafi) es te alguna cosa, es te a una persona abans de ser assassinada. En el model de producció d’actualitat (que no demana el ciutadà sinó la pròpia empresa) aquest tipus d’imatge o informació te un rendiment. Es mostra el seu moment, el moment de la mort. .

Per altra banda, quan es fa al·lusió a “no digital” ens referim a la comunicació que no te un cent per cent de contingut digital. La informació no es trobarà desenvolupada en un entorn digital, peró, podrà tindre contingut digital annexat. Els mitjans tradicionals constituiran un exemple d’aquestos mitjans “no digitals” mandres que el mitjans “digital” podrien fer referència als blogs. Les diferencies entre ambdues plataformes es troben ben definides i sembla que el periodisme digital es un camp més ample d’abraçar.

Amb iniciatives com Lydia system s’intenta evitar la generalització i donar pas a l’agrupació dels blogs i de les noticies colgades a les pàgines web dels periòdics tradicionals. Es porta a terme un anàlisi de cinc cents diaris del continent Americà i de milers de post colgats a cents de blogs per part de “American Association for Artificial Intelligence”.





En conclusió, i a pesar de les iniciatives portades per tal de diferenciar la comunicació digital i la no digital, els mitjans de comunicació tradicional i el periodisme digital, la base de fons continua per ser la mateixa. Es cert que amb els blogs es crea la possibilitat de difondre la informació amb major immediatesa i amb menys intermediaris; peró no sempre, ja que la publicitat finalitzarà per arrossegar a aquest “nou” periodisme. Contador i Gadafi no son casos aïllats, son conseqüència del sensacionalisme i de l’herència del “està passant, ho estàs veient”. 

Per Alejandro Montoya Molina

El V Congrés de Periodisme en la Xarxa: Participació, Xarxes Socials i Cibermitjans, naix amb l’objectiu de debatre e intercanviar opinions entre experts del mon del ciberperiodisme i els cibermitjans. Es tracta de crear un espai de trobada comú on els professionals dels mitjans de comunicació i els experts del mon acadèmic pugen intercanviar les seues idees al voltant d’aquest fenomen.

Amb aquesta finalitat, el Departament de Periodisme II (Estructura i Tecnologies de la Informació) de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense, organitza la seua V edició del Congrés Internacional de Periodisme en la xarxa. El encontre tindrà lloc els dies quinze y setze de Novembre de 2011 amb el tema: Participació, xarxes socials i Cibermitjans com ja hem comentat anteriorment.

Els temes que es desenvoluparan en trenta dies escassos constituiran un assumpte central de gran interès i preocupació para los professionals de la informació, investigadores, estudiantes de periodisme i, especialment, per als propis mitjans de comunicació que mediten sobre la importància de la informació a través de les xarxes socials.

Segons Bru Rovira (premi Ortega i Gasset de Periodisme) “el repte en la era digital es conjugar rapidesa amb profunditat”. Amb aquest plantejament l’autor fa referència directa a la era digital; es a dir, al periodisme digital al nostre cas. Quan parla de trobar un punt intermedi entre la immediatesa de la comunicació i la necessitat de comprovar les fonts (la profunditat) parla de no perdre el contacte amb la noticia. Moltes vegades, el periodisme en la xarxa té aspectes negatius que no comentem per la fascinació que ens produeixen els pros o arguments a favor (però no significa que no es troben pressents).

Per altra banda, un altre aspecte preocupant es la possible homogeneïtzació dels continguts degut a la necessitat de publicar els continguts en el precís moment que es produeixen. Els mitjans digitals es pareixen cada vegada més ja que es dediquen a lluitar els uns amb els altres per tal de captar més finançament publicitari per tal de poder millorar continguts i audiències. Tot es troba a la xarxa i les diferencies entre periòdics digitals son quasi nul·les: únicament es tracta d’imposar un missatge ideològic propi de l’organigrama matriu. En paraules de Bru Rovira: “es va perdent pluralitat i la subjectivitat de la mirada”.


No obstant, no tot es negatiu en el camp del periodisme digital, res mes lluny de la realitat. Açò es el que es tractarà de demostrar al V Congrés de Periodisme en la xarxa a Madrid. Les principals ponències parlaran de temes d’incipient actualitat periodística com el periodisme mòbil, les aplicacions Mashups, les xarxes socials o la pervivència de periodisme de qualitat a la xarxa.

Finalment, quedeu convidats a fer un seguiment del nostre blog ja que tractarem de continuar informats al voltant d’aquest congrés i d’altres que s’anuncien en els pròxims dies.

Per Alejandro Montoya Molina

El dijous 6 d'Octubre passarà a la història com el dia en que el món va perdre a una de les persones més visionaries i futuristes de la història. Steve jobs, creador d'Apple, va morir de càncer als seus 56 anys.