twitter

Mostrando entradas con la etiqueta economia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta economia. Mostrar todas las entradas

La proliferació de portals financers que, sense ser pròpiament periòdics, inunden la xarxa es tronadora. El fenomen es va originar en 2000 però després del desplomi tecnològic, alguns es van quedar pel camí. Els que han sobreviscut ofereixen al cibernauta la més completa informació i compten amb fidels seguidors (el nombre dels quals augmenta progressivament) definint així una clara tendència sobre els nous hàbits del lector d'informació econòmica.



La facilitat d'accés que imposava una edició digital guanyava adeptes i la rivalitat amb les publicacions especialitzades tradicionals en paper es va constatar de seguida. Sense ser pròpiament fonts d'informació, aquests portals financers reben milers de visites diàries, entre elles la de directius, professionals de les finances i redactors econòmics de periòdics, ràdios i televisions.
La informació que ofereixen és tan simultània com el pot ser en la ràdio. De fet, ja s'han constituït en una autèntica competència pels altres mitjans tradicionals i, per descomptat, en una font informativa ràpida i barata.

Davant aquesta creixent proliferació de portals dedicats a economia, els diaris especialitzats es van llançar a reforçar les seves edicions digitals oferint els mateixos serveis que les webs financeres. La tendència apunta a la primacia de les webs econòmiques sobre els seus homònims en paper. De tot això, es desprèn que actualment hi ha una fèrria competència entre les edicions digitals dels diaris econòmics tradicionals que encara es publiquen en paper, i els portals financers de grups empresarials.

A aquest panorama, cal afegir una nova font informativa de dubtosa subsistència: els blocs o quaderns de bitàcola realitzats per professionals i experts que s'han erigit també en fonts fiables.

Internet ofereix instantaneïtat i interactivitat, dues qualitats fonamentals per al seguiment de la informació econòmica. En elles resideix el sorprenent desenvolupament de les edicions digitals dels principals diaris econòmics i dels portals financers d'empreses que han entrat en competència.

Els elements mes valorats pels usuaris d'informació econòmica en Internet són les eines i serveis addicionals que donen valor agregat i van mes allà de la informació pura i dura. Les cotitzacions en Borsa en temps real, els estudis sobre la solidesa econòmica d'alguns països i anàlisis de la situació de les empreses nacionals i internacionals són un plus que l'internauta valora i premia. La informació econòmica sempre es va caracteritzar pel rigor, la profunditat, l'anàlisi, el detall i la previsió de conseqüències.

Caldria pensar que el culte a la rapidesa, a la immediatesa que ofereix Internet aniria en detriment de la qualitat informativa. No obstant això cal concloure afirmant que el bon periodisme no entén de suports. Internet, com a mitjà de comunicació de masses, està subjecte, o hauria d'estar-ho, als mateixos plantejaments ètics i deontològics que els mitjans tradicionals. En l'era de la informació, el periodista juga un paper fonamental a l'hora de verificar, contrastar i recolzar les seves informacions. Només els millors sobreviuran.



La crisi ha tocat de ple als mitjans de comunicació, i per tant, a la premsa econòmica. Assistim a reduccions de costos, beneficis publicitaris i audiències el que produeix retallada de plantilles. Les redaccions s'unifiquen, el periodista multimèdia està a l'ordre del dia. Treballar per a diversos mitjans li obliga a dedicar mes temps i esforç. Els professionals mes experimentats són substituïts per joves periodistes recentment sortits de la facultat que cobren sous mínims i manegen millor les noves tecnologies gràcies a la seva condició de nadius digitals. La qualitat de la informació es ressent. Estem en plena reubicació del sector i és necessari aprofitar els avantatges que ofereix Internet mantenint els majors estàndards de qualitat informativa. És el nostre valor afegit.

Per Alejandro Montoya Molina



Ahir per la nit al programa “El Hormiguero” va assistir com a protagonista convidat Alberto Contador. Quan va anar avançant el programa va eixir “a la llum” el seu suposat cas de dopatge voluntari. No vaig poder evitar recordar portades de periòdics tradicionals que no vaig a mencionar que citaven en portada, després de conèixer el cas de Marta Domínguez “Marta també era mentida”, fent referència al ciclista ja mencionat.

En primer lloc, els discursos mediàtics els tenim que contemplar en l’àmbit de la serialització. La premsa escrita (tant tradicional com digital) produeix dia enrere dia i hora enrere hora un relat de llarga duració; un relat serialitzat. Però, al mateix temps s’ha de tindre present que no estem parlant de un relat, estem parlant d’un conjunt de relats en conflicte que ens remeten a les diferents marques editorials. El lector tria un periòdic determinat per que espera d’eixa marca editorial una estratègia valorativa determinada: ja siga en relació amb ETA, Gadafi, la retirada de les tropes dels EEUU o Alberto Contador.

En el cas de Gadafi sona còmic que un dictador que ha assassinat a milers de persones, sense ser rebutjat sinó mimat per la capital d’Espanya, siga ara el assassinat. Avui en dia, un mòbil es un dispositiu que millora la comunicació (sobretot si parlem de androides i periodisme digital) i les fotografies i gravacions defectuoses tenien el valor de ser gravacions no professionals en les quals trobàvem el púlpit de l’assassinat del dictador. Va aparèixer en totes les noticies i en totes las pàgines Web i va provocar expectació.


En segon lloc, fer una representació mediàtica amb pretensions de representació amb pluralitat i amb un cert grau de documentació no es possible en temps de guerra, ja que els periodistes del sector tradicional es senten amenaçats. Quan s’ofereixen aquest tipus d’imatges (mort de Gadafi) es te alguna cosa, es te a una persona abans de ser assassinada. En el model de producció d’actualitat (que no demana el ciutadà sinó la pròpia empresa) aquest tipus d’imatge o informació te un rendiment. Es mostra el seu moment, el moment de la mort. .

Per altra banda, quan es fa al·lusió a “no digital” ens referim a la comunicació que no te un cent per cent de contingut digital. La informació no es trobarà desenvolupada en un entorn digital, peró, podrà tindre contingut digital annexat. Els mitjans tradicionals constituiran un exemple d’aquestos mitjans “no digitals” mandres que el mitjans “digital” podrien fer referència als blogs. Les diferencies entre ambdues plataformes es troben ben definides i sembla que el periodisme digital es un camp més ample d’abraçar.

Amb iniciatives com Lydia system s’intenta evitar la generalització i donar pas a l’agrupació dels blogs i de les noticies colgades a les pàgines web dels periòdics tradicionals. Es porta a terme un anàlisi de cinc cents diaris del continent Americà i de milers de post colgats a cents de blogs per part de “American Association for Artificial Intelligence”.





En conclusió, i a pesar de les iniciatives portades per tal de diferenciar la comunicació digital i la no digital, els mitjans de comunicació tradicional i el periodisme digital, la base de fons continua per ser la mateixa. Es cert que amb els blogs es crea la possibilitat de difondre la informació amb major immediatesa i amb menys intermediaris; peró no sempre, ja que la publicitat finalitzarà per arrossegar a aquest “nou” periodisme. Contador i Gadafi no son casos aïllats, son conseqüència del sensacionalisme i de l’herència del “està passant, ho estàs veient”. 

Per Alejandro Montoya Molina