Periodisme Digital

Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.

Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.

A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.

Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.

Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.



Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.

És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.

En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió. 

Per Alejandro Montoya Molina

L’onze per cent de la població adulta te actualment una “tablet” a les seues mans. Més o menys la meitat d’ells visualitzen noticies o s’informen mitjançant aquest dispositiu, i tres de cada deu utilitzen més temps consumint premsa que mai. Pel contrari que alguns a la industria periodística esperaven, la majoria diu que no estaria disposta a pagar per continguts periodístics als seus dispositius, d’acord amb un estudi detallat realitzat al voltant del usuaris de “tablet” i els seus hàbits de consum.

En primer lloc, ja no parlem únicament de tabletes; ens referim també als dispositius mòbils. Cada vegada son més les possibles aplicacions del periodisme digital a aquestos dispositius (com ja hem comentat en articles precedents a aquest) i cada vegada augmenta el públic o “target” cap al qual podem dirigir un missatge o “El” missatge. La introducció d’aquests nous dispositius afavoreix (al menys a priori) el desenvolupament de la industria periodística.

En segon lloc, i per tal de contraposar opinions, en paraules de Gay Talese, un dels fundadors del “nou periodisme”: “Internet no va a eradicar el periodisme, però esta minant els seus ciments. Amb Internet es molt senzill quedar-te a la teua taula i treure la informació punxant unes quantes tecles sense eixir de la teua habitació. Però, el que tens que fer es eixir i buscar la informació. Es molt important saber escoltar i ver els gestos de les persones quan parlen. No es tracta de aconseguir informació des del teu entorn, sinó en el entorn en el qual aquestes persones es troben. Té que haver un contacte físic amb la persona a la qual vols descriure”.

Nosaltres no estem totalment d’acord amb el que diu Talese, ja que l’ús d’Internet no implica necessariament perdre el contacte amb la realitat. Un bon exemple son els freelance i la seua adaptació al periodisme digital; aquestos professionals de la informació no només realitzen un treball de camp, sinó que ho fan interactuen amb els seus dispositius digitals i utilitzant Internet.

Talese parla també de les revoltes àrabs ocorregudes als últims mesos i sosté que: “Hi periodistes que es troben a Internet i es poden comunicar amb gent que es troba en Trípoli, els poden informar de las protestes al Cairo i potser que la informació que aconsegueixen siga vàlida, però son mètodes que van a fer que eixa informació no siga igual de duradera i no tinga el mateix significat que la que realitza una persona que ha estat allí, veient el que ocorria”. En aquest cas, Gay te raó quan diu que no te el mateix valor la informació obtinguda per una font secundaria que per una font primaria, però o no es pot menysprear una millora digital com aquesta. La informació hagués arribat de forma molt més fluida de no haver segut per la censura digital, ja que, a pesar de que la població no utilitzava “tablets” si que emprava dispositius mòbils.

Per altra banda, l’estudi realitzat per Pew Research Center's Project for Excellence in Journalism en col·laboració amb The Economist Group va establir que la major part del posseïdors d’una “tablet” utilitzen la seua tableta tots els dies. Els propietaris d’aquest dispositiu emprenen una mitjana de noranta minuts utilitzant-lo.

L’estudi també troba diferencies en els usos de les tabletes en comparació amb altres tipus de consum digital. El públic potencial, per exemple, es mostra més receptiu a l’hora de llegir articles extensos a les seues “tablets” i no únicament els titulars. No obstant aixó, el pas del públic potencial del interès a la compra encara no s’ha produït, al menys de moment.


I vosaltres; ¿Que opineu? ¿Es el periodisme freelance el periodisme del futur? ¿El futur del periodisme es troba a aquests dos dispositius o plataformes digitals? ¿Que vos pareixen les declaracions de Gay Talese en la entrevista atorgada a Público.es? ¿Estaríeu disposats a pagar per edicions de periòdics en format digital o per productes com “Orbyt”?


Per Alejandro Montoya Molina