Periodisme Digital

Existeix una branca en la fotografia periodística que utilitza els recursos més creatius del llenguatge fotogràfic per mostrar contextos i lectures profundes dels temes que tracta. El fotoperiodisme més creatiu i arriscat ha trobat a Internet un mitjà útil i atractiu per a la divulgació pública dels seus treballs. Aquest canal de comunicació multiplica les possibilitats de difusió, que seran majors quants més recursos tinga el mitjà de comunicació o la plataforma, la rellevància a nivell internacional del fotògraf o el major o menor interès del tema fotografiat.

Per una banda, alguns periodistes gràfics ja pensen amb anterioritat a realitzar el treball en les possibilitats dels seus reportatges a la xarxa o en el tipus d'imatges poc tradicionals que poden aconseguir i que solament tindran espai en els mitjans digitals, bé per temàtica bé per la seva estètica més agosarada. Entre les raons d'aquest fenomen es troba la pèrdua d'interès en la imatge de qualitat en la premsa en general.

A més, tenim que sumar aquest context a l'arribada de noves eines a la professió del fotògraf. No solament Internet, ni tan sols les xarxes socials poden adjectivar-se de ple dret com a noves. Ens referim als programes electrònics que connecten al fotògraf amb aquestes xarxes i amb altres dispositius. És el cas de les “apps” o aplicacions que completen els nostres ordinadors i telèfons mòbils i que ja marquen i defineixen l’estil a seguir entre els professionals de la fotografia.

Per altra banda, la imatge fotogràfica en la premsa ha de reforçar el missatge. Succeeix que això no ocorre amb la suficient freqüència i és comú que les imatges siguen, la majoria de les vegades, només il·lustratives. Un reportatge tindrà major impacte, interès i eficàcia en la transmissió del seu missatge sempre que hi haja un enteniment entre el que es vol explicar i els mitjans que s’utilitzen per a portar-ho a terme: càmera, objectius, filtres i, sobretot, el llenguatge visual. Al igual que el text escrit, la fotografia en els mitjans de comunicació també pot aconseguir altes cotes de simbolisme i subjectivitat.

Segons Susan Sontag, el consum quotidià i massiu de fotografies provoca una anestèsia visual i emocional que impedeix al lector/espectador aprofundir en el sentit i lectura d'aquestes imatges. Aquest fenomen immunitza al receptor que passa davant d'aquestes escenes com si d'una pel·lícula es tractara.



Aquesta situació, sumada a l’empobriment mediàtic dels criteris estètics i el menyspreu conceptual per la imatge com a forma de pensament han portat a un sector del periodisme a buscar un nou llenguatge fotoperiodístic i fórmules innovadores de transmetre els esdeveniments.

És necessària una nova forma de fotografiar els fets perquè es busca mobilitzar als receptors per a què recuperen la seua capacitat informativa. És ineludible, per tant, que les fotografies tinguin un nou plantejament visual: retòric, persuasiu i estètic.

En conclusió, hem arribat a l'estat de la “hipervisualitat” Aquesta fase de la difusió de la imatge fotogràfica implica la necessitat d'una cultura visual que permeta al lector contextualitzar i li ajude en la correcta lectura del missatge que conté el llenguatge visual. És a dir, ens trobem davant un nou pas de la imatge fotoperiodística en la qual llenguatge fotogràfic, missatge i lector adquireixen una nova forma de connexió. 

Per Alejandro Montoya Molina

José Luís Orihuela, autor del recent publicat: “80 claus sobre el futur del periodisme” defineix un gènere periodístic pertanyent a la premsa escrita, el “confidencial” como a un “gènere periodístic pròxim a la crònica i normalment de caràcter polític o econòmic que es caracteritza por el fet de que el propi periodista assumeix el caràcter de font, donant cobertura mercet a la seua credibilitat i prestigi, a les fonts originals que desitgen premuneixen ocultes i que es manifesten mitjançant “confidències”. La definició de “confidencial” s’ajustaria al que avui entenem per freelance, o la seua evolució de degut a l’adveniment de la web 2.0: els “bloggers” o el propi periodisme ciutadà. Aquest periodisme ciutadà no interessa als grans mitjans de comunicació, el quals consideren a aquest nou tipus de medi con a una amenaça.

A pesar de que el primer suport dels confidencials fora en paper, es la xarxa la que permet que aquest gènere periodístic es convertisca en un mitja de comunicació per ell mateix. Ja no hi es necessària la presència d’una redacció darrere teua per tal de fer un bon treball d’investigació o per arribar a tractar una noticia d’actualitat. Les noves ferramentes tecnològiques aplicades al periodisme digital, com per exemple “Diggo” (sistema de gestió d’informació personal que inclou marcadors web, bloc de notes post-it, arxiu d’imatges i documents, així com selecció de textos destacats) faciliten en gran mesura la labor dels periodistes.

En primer lloc, no fa molt de temps que els freelance estaven sotmesos a les decisions i les exigències temàtiques de la redacció periodística i dels seus criteris de línea editorial, però, per altra banda, i com ja hem comentat, es la xarxa qui canvia o reverteix aquest procés, adquirint en la actualitat aquest gènere denominat “confidencial” una definició totalment contraposada a la inicial. En la actualitat, la denominació de “confidencials”: “fa referència majoritàriament a mitjans periodístics únicament digitals que aborden parcel·les de la realitat poc tractades pels mitjans convencionals, o bé temes de domini públic amb fonts exclusives”.

En segon lloc, es planteja el problema de la fiabilitat de aquest nou tipus de periodisme. Al estar basat en una font exclusiva o en una única font es més difícil comprovar que eixa informació siga verdadera o falsa, i no únicament per el seu nombre reduït de fonts, sinó per les possibles implicacions de les grans institucions o de les grans empreses en aquest sector. Per exemple, si un bloc que parla d’un possible brot de virus (com varem vore a aquest mateix bloc exemplificant amb el personatge de Jude Law i la pel·lícula “Contagio”) esta patrocinat per una empresa farmacèutica, açò ens hauria de fer sospitar sobre la veracitat de la noticia exposada. El mateix exemple es pot extrapolar a qualsevol producte: si tenim a algú que ens patrocina no parlarem malament d’ells per tant reproduirem una informació filtrada.

En conclusió, la actual campanya d’alguns mitjans en contra del “confidencials” no es la primera, ni serà l’última i no tardarà en enfrentar-se també amb els “weblogs”. Segons l’autor “Les causes d’aquesta ultima pataleta son múltiples, però es resumeixen en la paraula “temor””. El grans mitjans de comunicació no tenen un posicionament crític en front de la realitat pel que hem comentat abans respecte del possible risc de (mai millor dit) “Contagio” de eixa influencia política y/o empresarial, de eixa línea editorial que estableix un tall entre les noticies acceptades i les no acceptades i, per tant, tracten d'obviar i desprestigiar el treball realitzat per aquest nou concepte de periodista freelance.

¿Vosaltres que opineu? ¿Es troba el futur del periodisme fora de les redaccions? ¿Anem cap a un periodisme totalment digital on les grans empreses de comunicació no tindran cabuda? I finalment; ¿que penseu de l’aplicació “Diggo”?

Per Alejandro Montoya Molina